El Trencacranis, La caça del pijo, Vacuum challenge, La balena blava, etc. Aquests i altres perillosos reptes virals han aconseguit que milers d’adolescents posin en perill la seva vida o la dels altres sense sospesar les greus conseqüències que podrien tenir. És una realitat que ha arribat a cobrar-se morts. Què és el que pot resultar atractiu de gravar en un vídeo com fan la traveta a un amic, colpegen xavals que viuen en barris de classe alta, s’envasen a si mateixos al buit amb un aspirador o s’autolesionen en diferents proves, com demandava el repte de La balena blava. Els experts sí que hi veuen una explicació: compartir reptes els fa sentir connectats entre ells durant la seva transició al món adult, una transició que, en realitat, no és més que un dol.
Així ho explica Enric Soler, tutor del grau de Psicologia de la UOC, qui recorda que adolescència ve del llatí adolescere, és a dir, ‘el que creix’, ‘el que emmalalteix’. “Es tracta del dol per la pèrdua del cos i els privilegis infantils i de la integració en el món dels adults”, afirma l’expert en dols d’alta complexitat, qui recorda que, a més, mentre transiten pel dol de l’adolescència, “es troben molt sols. Ni els infants ni els adults els entenen. El cicle de vida natural és dirigir-se al món adult, al qual repten constantment, però mentre dura aquesta transició només poden satisfer les seves necessitats gregàries compartint reptes, sentint-se integrats en el seu món, el dels adolescents”, assegura.
Aquest món adolescent d’experiències compartides es troba avui sobretot a les xarxes. Segons l’estudi ‘Uso desadaptativo de las TIC en adolescentes: perfiles, supervisión y estrés tecnológico’, més del 60% dels adolescents usa les TIC sense supervisió, i gairebé la meitat, el 45 %, té un ús desadaptat de les TIC, la qual cosa es tradueix en el fet que no les utilitzen d’una manera responsable. Tot això en un escenari on es dona l’anomenada dictadura del m’agrada, que consisteix a fer tot el que considerin necessari per obtenir més popularitat. Els reptes virals poden donar molts punts: obtenir un dels 4,2 mil milions de m’agrada que es donen diàriament, és una tasca a la qual aquest tipus de desafiaments poden ajudar.
No obstant això, no tots els adolescents que s’apunten a un repte viral trien desafiaments violents o que ridiculitzin els altres. Per contra, hi ha els qui intenten fer viral el seu vídeo llançant-se un cub d’aigua gelada per recaptar fons per a l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA), o apuntant-se a una coreografia en parella amb moviments davant el mirall, com en el repte d‘Oh na na na. Què fa que es decantin per aquesta mena de reptes “blancs” o pels que els experts qualifiquen de “desadaptatius”? En opinió de Soler, tot depèn de la manera com afronten aquesta transició cap al món dels adults. “Qualsevol comportament que es dirigeixi cap a conductes pròpies dels adults serà considerat una conducta saludable. En canvi, les conductes de l’adolescent que es resisteix a elaborar el dol de l’adolescència no les podem considerar saludables, ja que tendeixen a un estancament o fins i tot a una regressió evolutiva de la persona”, assenyala. I com a mostra, un exemple: en el cas del repte de La caça del pijo, en realitat el que s’està fent és canalitzar la ràbia pròpia de qualsevol dol d’una manera violenta, és a dir, d’una manera infantil. “Un infant petit pot tenir una rebequeria quan alguna cosa no surt com espera, però quan un xaval adolescent es comporta com un nen enrabiat té molta més capacitat física i mental de danyar voluntàriament els altres, o també a si mateix”, adverteix Soler.
La situació actual, amb un panorama socioeconòmic i laboral cada vegada menys atractiu, tampoc no és un al·licient per capbussar-se alegrement al món adult. I aquest pot ser un altre factor que exerceixi resistència en l’adolescent a l’hora d’integrar-se a la nova realitat adulta que li toca viure. “No és casualitat que en el repte de La caça del pijo, els adolescents que creuen tenir una pitjor perspectiva del que serà la seva pròpia adultesa atemptin violentament contra altres adolescents als quals perceben amb més facilitats per desenvolupar-se millor en el món dels adults (els pijos)”, explica Enric Soler.
Aprendre a mostrar sentiments
A més, hi ha una altra circumstància que pot influir en l’atractiu que senten alguns adolescents cap als reptes virals desadaptatius, segons el professor de la UOC, i és veure’s immersos en una família amb recursos pobres per afrontar les pèrdues, per exemple, que no comparteixi els sentiments que se’n deriven. “En les morts de familiars que no es comparteixen amb els infants, encara que sigui amb la bona intenció de protegir-los del patiment, el nen se sentirà exclòs del sentiment de dolor per la pèrdua d’un membre significatiu de la família, i quan sigui adolescent tendirà a no compartir amb els seus pares els sentiments oposats de ser nen i adult alhora, de manera que transitarà una adolescència en solitari, segurament amb la mateixa bona intenció: no preocupar-los”, afirma.
En resum, la falta d’una expectativa d’una adultesa atractiva, el fet de criar-se en una família que viu d’esquena als seus dols i la interacció amb altres adolescents que s’agrupen, inconscientment, amb aquests factors afins poden ser un bon brou de cultiu per a un adolescent quan es tracta de sumar-se a un repte viral com els esmentats. Però a més de tot l’anterior, en opinió de José Ramón Ubieto, psicoanalista i professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, el camí de la infància a l’edat adulta implica travessar “ritus de passatge a través dels quals es busca superar una prova. I a causa de la mateixa naturalesa del desafiament, l’esperat és que es donin al marge de la família”, explica.
Paradoxalment, aquests desafiaments que oculten als seus pares esperen que sí que siguin vistos pel màxim nombre de persones possible. És una de les característiques del repte viral de l’era digital que no existia en el món analògic, o almenys no amb tal magnitud. A això s’hi suma que les xarxes socials poden generar un efecte de “cambra de ressonància” per la tendència a unificar opinions, com recorda Ubieto. I és una cosa especialment preocupant en el cas de reptes violents. “A les xarxes socials es reben missatges que van en la mateixa direcció del que un planteja, per la qual cosa la violència es pot multiplicar en sentir-se amb el suport dels altres”.
Per evitar-ho, l’expert aconsella als pares mantenir converses informals que ajudin al fet que els adolescents parlin amb ells i permetin conèixer la seva opinió sobre el que els preocupa, a més de fer-los saber com va ser aquesta etapa per a ells. “La manera d’introduir una responsabilitat és que sentin que ens importen, parar esment en les seves preocupacions. Una bona aportació que poden compartir els pares amb els seus fills és sobre com va ser la seva adolescència. Poden passar de l’economia de l’atenció —que focalitza l’atenció individual en la connexió— a la conversa a manera de presència atenta, on el que preval és el vincle i no la connexió unidireccional”, afirma el professor.
.-Aquest és un article de social.cat i AMIC per a Menorcaaldia.com