Aquests dies es parla que el sucre pujarà de preu perquè l’Índia deriva importants quantitats d’aquest producte vers la producció d’etanol. Alhora, des del sector ramader s’acusa a la producció d’etanol de l’increment de preus del blat de moro, en tant que matèria primera per produir-lo. Aquestes dues notícies ens porten a parlar d’agrocarburants.
Els agrocarburants són els biocarburants produïts a partir de plantes de possible ús alimentari, com els cereals (blat, blat de moro, etc.) o la canya de sucre per a etanol, o plantes oleaginoses (colza, gira-sol, palma, etc.) per a biodièsel. Són els biocarburants de primera generació, combustibles la producció dels quals competeix amb la producció d’aliments. Per contra, sense concurrència amb la producció agrícola, hi ha biocarburants de segona i tercera generació, com per exemple els derivats de residus vegetals de l’agricultura, dels boscos o de zones verdes urbanes, provinents d’olis reciclats o de microalgues. Alhora, s’està avançant en nous desenvolupaments a partir de les matèries primeres minerals que poden obtenir-se de la nostra atmosfera; tinguem en compte que l’etanol és una combinació de tres elements (C, H, O) molt abundants.
Els biocarburants tenen una limitada importància en la producció mundial d’energia primària, però els seus impactes en els mercats agraris són molt importants. Segons dades de l’Agència Internacional d’Energia (IEA), biocarburants i residus n’aporten el 9% mundial. Alhora, segons la World Bioenergy Association, els biofuels (etanol i biodièsel) aporten només el 7% del total de biocombustibles (ja que la part més important dels biocarburants prové de la fusta i residus sòlids). Tanmateix, des de principis de segle s’ha impulsat des de múltiples estats la producció d’agrocarburants, un impuls que ha comptat amb incentius de caire públic. Els Estats Units i el Brasil en lideren la producció; en concret, el 56% i el 28% respectivament de la producció mundial d’etanol. La producció a la UE s’ha dirigit més aviat al biodièsel, que aporta el 82% de la producció d’agrocarburants contra el 17,1% del bioetanol.
Per què produir agrocarburants?
Els agrocarburants guanyen en importància en despertar la lluita contra el canvi climàtic. Els acords de Kyoto del 1997 obrien la porta als mercats de carboni i els agrocarburants es veuen com a eines per al compliment dels compromisos de reducció d’emissions d’efecte hivernacle (GEH). Sota aquest objectiu s’hi amaguen o hi complementen, però, altres objectius com guanyar independència energètica, millorar les rendes agràries en pressionar la demanda de cereals i crear llocs de treball al món rural.
Des d’una mirada en positiu, els agrocarburants són una energia renovable: les seves emissions directes són entre un 30% i un 90% més baixes que les dels combustibles de gasoil o gasolina fòssil
En aquest context, els agrocarburants esdevenen una eina de regulació dels mercats agraris. La relació directa de la producció d’agrocarburants amb la demanda agrícola vincula estretament els preus dels agrocarburants amb el preu dels aliments. Tant és així que el preu dels cereals passa a tenir una alta correlació amb el preu del petroli. És a dir, l’increment de preu del petroli fa més rendible la producció d’agrocarburants amb la conseqüent repercussió en la demanda dels inputs per produir-los (blat de moro, canya de sucre, colza, etc.) i, lògicament, en els preus d’aquests productes. En aquest sentit, la producció d’agrocarburants afavoreix als agricultors, ja que incrementa els preus, però, per la mateixa raó, perjudica als ramaders.
Des d’una mirada en positiu, els agrocarburants són una energia renovable. Les seves emissions directes (no les indirectes, tal com exposaré) són entre un 30% i un 90% més baixes que els combustibles de gasoil o gasolina fòssil (segons l’IPCC).
Preus i agrocarburants
Negar o relativitzar el paper dels agrocarburants en la volatilitat dels preus agrícoles és equivalent en física a negar la llei de la gravetat. Els agrocarburants aporten tensió als mercats alimentaris en un món amb serioses caresties per cobrir aquesta necessitat bàsica. En determinades conjuntures, els agrocarburants han estat determinants com a factors d’inseguretat alimentària. Cal fer esment a la greu crisi alimentària de 2007-2008, en què l’impuls públic dels agrocarburants va propiciar una crida a l’especulació en matèries primeres alimentàries. En aquell moment, Olivier de Shutter, relator de les Nacions Unides pel dret a l’alimentació, va dir que els agrocarburants eren un crim contra la humanitat. Omplir el dipòsit del cotxe o menjar no semblen opcions equivalents si solament una fos possible.
Canvi climàtic i agrocarburants
Les alarmes sobre els agrocarburants han guanyat intensitat quan s’hi ha afegit la variable del canvi climàtic. El creixement de la producció d’agrocarburants requereix terres de conreu que normalment estan ocupades per conreus de vocació alimentària. Amb aquesta finalitat, directament es desforesten terres o bé es desplaça la producció alimentària, que ha de buscar terres alternatives per sostenir la creixent demanda propiciant també indirectament més desforestació. En aquest sentit cal tenir present que la desforestació és una de les causes importants d’emissió de GEH. Així es produeix la paradoxa que una opció nascuda per frenar el canvi climàtic pot esdevenir-ne una important causa d’agreujament.
La posició d’Europa
Europa des de ben aviat va ser sensible a la pèrdua de terres de qualitat. Així, la Directiva 2009/28 relativa al foment de l’ús de les energies renovables ja excloïa les terres amb elevades reserves de carboni, però no incloïa el canvi directe o indirecte de l’ús de la terra com a possible exclusió.
La desforestació és una de les conseqüències indirectes de la producció d’agrocarburants; una opció nascuda per frenar el canvi climàtic pot esdevenir-ne una important causa d’agreujament
Posteriorment, la Directiva 2015/2013 -que modificava l’anterior- ja reconeix el canvi de l’ús de la terra com a capaç d’anular la reducció d’emissions GEH que pugui derivar-se de l’ús d’agrocarburants.
Amb la finalitat d’adaptar-se als Acords de París sobre el canvi climàtic, la Directiva 2018/2001 relativa al foment de l’ús d’energia procedent de fonts renovables ja indica la necessitat d’avançar cap a biocarburants avançats. Assenyala, així mateix, que les conseqüències del canvi directe i indirecte de l’ús de la terra aconsellen la limitació dels agrocarburants. D’altra banda, estableix que qualsevol tipus de biocarburant ha de ser produït de manera sostenible, fet que implica l’exclusió de terres d’alt valor de biodiversitat, terres amb elevades reserves de carboni i que no provoquin canvi indirecte de l’ús de la terra.
Tot i així, aquest procés de regulació dels biocarburants, atenent a la necessitat de fer front al canvi climàtic, requereix mesures més contundents que probablement es concretaran a partir d’una modificació de la Directiva 2018/2001 que el Green Deal Europeu preveu per a aquest any.
En resum, un cop més, les solucions són complexes. L’energia i els aliments, dues formes d’energia sobre les quals assentem la nostra vida i el nostre benestar, comparteixen l’escassedat i, en tant que en part són substitutius, estableixen a vegades relacions competitives. Tanmateix, sens dubte, el progrés de la humanitat i el progrés en la lluita contra el canvi climàtic depenen en bona part dels equilibris i sinèrgies que s’estableixin entre aquests dos objectius.
.- Aquest és un article d’en Francesc Reguant. Director de l’Observatori d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes i AMIC per a Menorcaaldia.com