Després de l’esquarterada versió ‘Dune’ del nord-americà David Lynch de l’any 1984, un estrepitós fracàs de taquilla, Denis Villeneuve agafa el relleu i s’atreveix a filmar una primera part d’una nova adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de Frank Herbert. Aquest relat emblemàtic del gènere de la ciència-ficció, que arriba ara a la gran pantalla de la mà del realitzador canadenc sense amagar la concepció faraònica del projecte, parteix d’un guió coescrit per Eric Roth i Jon Spaiths. Mentrestant, el rodatge de la segona part romandrà a l’espera dels resultats en taquilla d’aquesta primera entrega.
Un vibrant pròleg ens presenta el planeta Arrakis, un món desèrtic que té una espècia que flota en la seva atmosfera, una valuosa matèria primera, recol·lectada amb grans màquines per la casa dels Harkonen, mentre els seus habitants, els Fremen, lluiten clandestinament contra aquest espoli. El punt d’arrencada del film, sintetitzat en aquest breu, però majestuós preàmbul, mostra com els Harkonen abandonen incomprensiblement Arrakis tot cedint l’explotació del planeta als Atreides.
A partir d’aquí comença un relat força elemental, una història primordial, la d’un noi cridat a ser l’escollit, el camí de la forja d’un heroi. Ens referim a Paul Atreides (Timothée Chalamet), qui viu estranyament fascinat pel planeta Arrakis, i que creix atrapat en una sèrie de premonicions i visions de caràcter místic, que redunden en l’èpica messiànica que transmet el film, però que alhora també li dona un to al·lucinatori i nebulós. Entremig veiem imatges i moments que ens recorden fragments icònics de l’actualitat, com la barbàrie i l’horror d’Estat Islàmic i els talibans.
Denis Villeneuve, un conreador nat del gènere fantàstic amb films com ‘La llegada’ (2016) o el remake d’un altre clàssic del gènere, ‘Blade Runner 2049’ (2017), excel·leix aquí en la seva posada en escena, tant vistosa com virtuosa. Fa gala d’una concepció visual i escenogràfica de gran elegància que treu profit sobretot de l’aspecte més matèric i físic de l’essència del desert. Un entorn inhòspit, pràcticament sense vida, on els Fremen s’han sabut adaptar, i on preval la sorra, les tempestes d’arena, les dunes, el sol ardent o la deshidratació. Textures i formes per on podríem entreveure rastres del film epopèic ‘Lawrence d’Aràbia’ (1962, David Lean).
Trobem un organicisme sorprenent. Més enllà de bestioles com un ratolinet del desert que sobreviu enmig d’aquest mar de sorra, Villeneuve ha armat uns helicòpters que recorden les llagostes o les libèl·lules i armes secretes a la manera de mosquits espies, amb el seu brunzit, fins i tot. Tot i el futurisme, també sobta veure decorats i vestits d’estètica antiga, medieval o aràbic. S’insisteix molt en l’aspecte més físic i matèric, privilegiant interiors de pedra, murs, passadissos, tot d’una aparença pètria, de gran austeritat, reminiscències de l’antic Egipte de les piràmides.
Tenim, per descomptat, dosis d’espectacularitat, de megalomania, però per damunt de tot preval la idea d’un blockbuster d’autor, on el toc personal del realitzador és determinant per damunt de les concessions fàcils a l’efectisme i l’explosió d’efectes digitals. Una de les imatges emblemàtiques del film són els cucs gegants que engoleix tot allò que es mou i que es mouen enmig la profunditat de la sorra del desert on s’amaguen. La seva boca, que s’empassa persones i màquines, és com un cràter, un maelstrom, imatge poderosa que situa a l’espectador en el vòrtex d’aquest remolí letal. D’altra banda, Hans Zimmer crea una banda sonora impactant, que t’atropella com si fos un camió. Al capdavall, ‘Dune’ és una experiència immersiva, una pel·lícula subjugadora, captivadora.
.- Aquest és un article de Joan Millaret i Valls i AMIC per a Menorcaaldia.com