Quan el divorci no era permès i el matrimoni era més un contracte de possessió de la muller en favor del marit, que una voluntat mútua de convivència, si una dona volia separar-se, tenia totes les lleis en contra i tothom li deia que no podia ser: el marit, la família del marit, fins i tot la seva pròpia família, i moltes altres dones que patien com ella, però que per impotència, per por, per covardia, per protegir els fills, per rabiosa enveja insana o perquè se’ls havia acabat l’autoestima o no n’havien arribat a tenir mai, donaven la raó a aquella reglamentació que, vista des d’ara, era tan antinatural i tan injusta.
Les dones només podien callar i acceptar, i si alguna es revelava, la gent se n’allunyava, l’assenyalava amb el dit i, inclús, se la vexava i se la tractava de qualsevol cosa. La realitat era tan cruel que fins i tot en els entorns més fonamentalistes no es veia amb mals ulls que l’espòs hagués de prendre mesures dràstiques i utilitzés el càstig físic per corregir la situació i que no tornés a passar més. Perquè, al capdavall, era ella qui, amb la seva conducta equivocada i fora de la legalitat, li havia obligat.
Era aquella època en què, com deia l’acudit, quan un home decidia donar més llibertat a la seva dona, li feia la cuina més gran… i tots s’hi feien un tip de riure.
Ara, que les parelles se separen lliurement quan no s’avenen i decideixen de fer-ho (i no voldria pas trivialitzar, perquè una separació acostuma a ser sempre traumàtica i hi perden les dues parts, sobretot en el moment del tràngol), hem d’agrair el coratge i el sacrifici d’aquelles dones que no fa pas tants anys van patir, però no es van rendir i, al final, se’n van sortir.
No te rindas, por favor no cedas,
aunque el frío queme,
aunque el miedo muerda,
aunque el sol se esconda,
y se calle el viento,
aún hay fuego en tu alma,
aún hay vida en tus sueños.
Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo,
porque cada día es un comienzo nuevo,
porque esta es la hora
y el mejor momento.”
Mario Benedetti, poeta uruguayo
Héctor Ulises Passarella
.- Aquest és un article de Xavier González-Costa i AMIC per a Sa Revista