La baixa laboral voluntària és un dret que té qualsevol treballador, sigui com sigui el tipus de jornada, la modalitat contractual o la causa que l’ocasioni. Els principals motius pels quals un empleat desitja anar-se’n d’una empresa, solen ser:
– Té una altra oferta de treball amb millors condicions laborals.
– Falta d’entesa amb la direcció de l’empresa.
– Vol desenvolupar-se professionalment en un altre sector diferent de l’habitual.
– Desitja emprendre un negoci.
– Cura de familiars.
– Trasllat de domicili.
La baixa voluntària ve regulada en l’article 49 de l’Estatut dels treballadors, i en ell s’especifica entre altres detalls, l’obligació per part del treballador de concedir un preavís, que sol ser de quinze dies o del temps estipulat pel conveni col·lectiu. De no complir-se amb aquest requisit, l’empresari podrà descomptar de la quitança els dies no preavisats.
La baixa laboral ha de fer-se oralment o per escrit, si bé s’aconsella deixar-ho sempre documentat per a evitar qualsevol malentès o problema posterior.
De lliurar-se per escrit, ha de fer-se sempre per duplicat (una còpia serà per l’empresari i l’altre pel treballador) i a la carta, ha d’especificar-se la data exacta en la qual es deixarà vacant el lloc de treball. En cap cas, no obstant això, el treballador no està obligat a explicar el motiu de la seva decisió.
Encara que el cessament voluntari no dona dret a cap indemnització ni al dret de cobrar l’atur, sí que se li han d’abonar al treballador les parts proporcionals de les pagues extraordinàries acumulades fins a la data del cessament, així com les vacances no gaudides.
La diferència principal del cessament voluntari amb l’abandonament del lloc de treball, és que en en el primer cas existeix una comunicació expressa i escrita, mentre que en el segon, no n’hi ha.
Existeix la possibilitat del treballador de retractar-se de la seva decisió abans de la data efectiva del cessament, sempre i quan l’empresari no hagués contractat ja a un altre treballador per a amortitzar el seu lloc de feina.
.- Aquest és un article de n’Eva Remolina i AMIC per a Sa Revista