La política lingüística del Govern Bauzá va ser, en realitat, una política lingüicida i colonitzadora contra el català, per tal de suplantar aquesta llengua en els pocs àmbits —administratiu i educatiu— en què encara no havia estat foragitada. El TIL, la Llei de símbols i les modificacions de la Llei de funció pública i de la Llei de normalització lingüística, a fi d’eliminar el requisit de coneixements de llengua catalana per accedir a l’Administració pública de les Illes Balears, van ser la tríada de la Nova Planta amb la qual Bauzá, convertit en el Felip V del segle xxi a les Illes, va voler decretar un nou marc de convivència lingüística pel qual se substituïa la cooficialitat del català per la suboficialitat d’aquesta llengua.
Amb l’inici del nou mandat, emperò, el Govern de Canvi ha derogat dues de les peces de la tríada Bauzá, i ara, amb l’inici del nou any, es restituiran les lleis afectades amb l’objectiu de recuperar el requisit de coneixements de català, i amb ell el caràcter de llengua pròpia de l’Administració.
La facilitat amb què el PP de Bauzá va malmetre el consens assolit amb la Llei de normalització lingüística (LNL) de l’any 1986 —amb el PP de Cañellas—, i les dificultats jurídiques i polítiques amb les quals ara ens trobam per tal de restituir, com caldria, l’estatus de la llengua pròpia, ens obliga a recordar i repensar un nou consens, de renormalització, que tanqui per sempre una matèria utilitzada com arma pel populisme més antimallorquí, antimenorquí, antieivissenc i antiformenterer.
Què és el que cal no oblidar en aquest 30è aniversari de la Llei de normalització lingüística? Cal recordar, per exemple, que l’Estatut d’autonomia de 1983 va representar la primera porta des de l’any 1908 a Menorca i 1717 a la resta d’illes, per començar a recobrar l’ús de la llengua catalana i capgirar així el procés de substitució lingüística. És l’Estatut, tot i que després l’LNL ho reiterarà i ho justificarà, qui estableix per a la llengua catalana, i no per a la castellana, l’estatus de «pròpia de les Illes Balears», reconeixent així la seva oficialitat a partir del principi de territorialitat. La llengua catalana és oficial perquè és la llengua pròpia, autòctona, del territori; i el castellà és també oficial perquè ho és a tot l’Estat. Amb el consens de 1983 neix, per tant, un model de coexistència lingüística basada en la cooficialitat, que pretenia conjugar de forma harmònica la preeminència del català (això és la llengua habitual i vehicular a l’escola, a l’Administració, als mitjans de comunicació públics, etc.), amb el respecte als drets lingüístics dels parlants de les dues llengües oficials.
Tres anys més tard del primer text estatutari, l’any 1986, s’aprovà la Llei de normalització lingüística —també amb un president del PP—, que reiterà i justificà el caràcter de llengua pròpia del català, mantenint l’equilibri entre la unitat de la llengua i la defensa de les modalitats, regulant la funció consultiva de la UIB, i subratllant i especificant la funció normalitzadora dels poders públics, entre altres.
Alguns pensam que amb la posterior reforma de l’Estatut de l’any 2007, les Illes van perdre una gran oportunitat per avançar en la consolidació i l’enfortiment dels consensos de 1983 i de 1986 en matèria lingüística, la qual passava per definir els efectes jurídics de «llengua pròpia» i «llengua oficial», per incorporar un catàleg de drets i deures lingüístics i, sobretot, per superar la desigualtat d’estatus entre les dues llengües oficials. Mentre sí que existeix l’obligació de conèixer el castellà, establerta a la Constitució espanyola, aquesta obligació no ha estat reconeguda ni recollida encara per l’Estatut de les Illes Balears en relació amb el català, la qual cosa suposa un obstacle per a l’exercici del dret d’usar-la. El requisit de coneixement de la llengua catalana per accedir a l’Administració, que ara es recuperarà amb les dues iniciatives legislatives que es tramitaran el mes de gener al Parlament de les Illes Balears, hauria de formar part, com passa per al castellà, del capítol de deures i drets —i no només dels drets com passa ara— dels ciutadans de les Illes. I és que el requisit és un deure especial dels que no tenen el deure general. O dit d’una altra manera: que els ciutadans no tenguin el deure general de conèixer la seva llengua és com afirmar que la llengua que parlen no és la llengua del seu territori, o que és una llengua per recordar nostàlgicament però no per parlar, viure i crear.
Però encara podríem ser més crítics, si cal, amb el text estatutari del 2007 i afirmar que no només no va incorporar les conquestes de l’LNL i de les normes que la despleguen, sinó que a més, gràcies a un pacte PP-PSIB, s’adaptà, en la seva redacció, al nou llenguatge del Tribunal Constitucional, que reinterpreta i buida de contingut jurídic l’estatus de llengua pròpia.
Trenta anys després de l’LNL, quins són els reptes d’avui? Molts, però en el context del que he exposat, queda clar que el primer és restituir i deixar sense efecte les lleis Bauzá contra el català. Amb aquesta restitució, però, no haurem recuperat el consens. El consens és més complicat, i més delicat. I en aquest consens caldrà saber en quina posició se situen Podem, PSOE-PSIB i PP, i fer camí. I en aquest camí, sense cap dubte, la UIB i el Consell Social de la Llengua Catalana hi hauran de jugar un paper cabdal.
Nel Martí
Diputat portaveu de MÉS per Menorca
