Assistim al major moviment migratori d’ençà la Segona Guerra Mundial. Hi assistim, açò sí, com a espectadors, com si aquest problema fos aliè a nosaltres, sense despentinar-nos un pèl. Com si fóssim incapaços de sentir-nos identificats amb el patiment d’aquells cinc milions de persones que es veuen obligades a abandonar les seues llars per la brutal violència.
No es tracta d’un tema menor, per la qual cosa no podem restar indiferents davant d’aquesta problemàtica —que no afecta només un col·lectiu—, sinó que ens ha de fer replantejar si la humanitat sencera està fent les coses com toca.
Pel fet de ser europeus, a més, aquesta crisi té una incidència molt directa sobre nosaltres. Com a ciutadans europeus, el mínim que podem fer és rebutjar aquest acord de la vergonya, en virtut del qual aquesta setmana ja han començat les deportacions en massa.
No podem permetre que es deixi el futur de tantes persones desesperades en mans d’un país com Turquia, on les flagrants violacions dels drets humans són constants: no hi ha llibertat d’expressió, ni de reunió, ni independència del poder judicial… Fins i tot Amnistia Internacional ja ha documentat que des de fa uns mesos Turquia retorna refugiats a Síria. És aquest, el soci que vol la Unió Europea?
Volem fer un clam, doncs, perquè Europa esdevengui terra d’acollida i torni als seus valors fundacionals, que sembla que hem oblidat: dignitat humana, llibertat, igualtat, justícia, respecte pels drets humans i solidaritat. Sobretot açò, solidaritat. On és, aquella Europa promesa? Sabem que respondre correctament a aquesta demanda no és gens fàcil, però precisament per aquest motiu ara és el millor moment perquè aparegui l’audàcia política i es deixi enrere la covardia expressada en l’acord de la vergonya amb Turquia.
Només cal una cosa: voluntat política. Si posam els nombres damunt la taula, veurem com no demanam cap impossible: es tractaria que Europa acollís poc més d’un milió de refugiats. Aquesta quantitat podria semblar desorbitada, però no representaria més del 0,5 % del total de la població europea, mentre altres països que no pertanyen al club, com Jordània, acullen ja a dia d’avui una xifra equivalent al 10 % de la seua població.
Tampoc podem deixar que ningú més mori al nostre mar Mediterrani. Per aquest motiu, i no s’hi val a posar l’excusa de l’efecte cridada, exigim als nostres governants que garantesquin l’accés a Europa mitjançant vies segures. Així mateix, volem fer una crida per la pau a Síria, perquè entenem que l’única manera d’acabar amb aquesta crisi passa per posar punt i final a una estúpida guerra que ja ha deixat centenars de milers de morts.
En qualsevol cas, el que ja no podem fer és perdre més temps. Aquella gent que espera als fangosos camps de Lesbos o que és deportada lligada de mans cap a Turquia no pot esperar més! És per tot açò, que no podem restar indiferents, i avui, des de Menorquins pel Territori, ens veim obligats a fer aquesta crida: benvinguts, refugiats.
