Ho ha dit el Jutjat de Palma. El parc aquàtic que es va autoritzar a Biniancolla en 2014 a una zona rústica protegida, no es correspon amb una instal·lació d’interès general.
La passada legislatura es van viure a Menorca diferents intents de desprotegir terrenys i de fer urbanisme a la carta, sota l’argumentació de la crisi econòmica i la necessitat de dinamitzar inversions.
Un dels intents destacats eren les anomenades “legitimacions”, que consistien en una llista de casos concrets que es volien afavorir.
Les legitimacions es van incloure en les primeres versions de la Norma Territorial Transitòria que es va usar per modificar el PTI i finalment no es van incloure en la versió definitiva perquè no tenien prou empar legal.
A l’esmentada llista s’hi trobava el parc aquàtic de Biniancolla. Una iniciativa de l’empresari de l’hotel Sur Menorca, que volia materialitzar a una parcel·la contigua a l’hotel, però que es trobava qualificada com a sòl rústic d’especial protecció.
El projecte no va entrar directament dins la Norma Territorial, però es va tramitar per ser declarat d’interès general. L’agost de 2013 va sortir a exposició pública i el GOB hi va presentar al·legacions advertint, entre d’altres, que es tractava d’un sòl rústic d’especial protecció, que no era creïble que una dotació així servís per desestacionalitzar el turisme i també que els altres parcs aquàtics de Menorca s’havien fet a sòl úrbà.
Els informes tècnics i jurídics del Consell Insular eren contraris al projecte, però l’equip de govern va buscar altres informes externs fins trobar-ne un de positiu. El GOB va presentar Recurs d’Alçada davant l’aprovació i també es va desestimar.
Sense arguments
Entre els recurrents hi havia alguns dels parcs aquàtics existents a Menorca, que al·legaven que ells havien construït en sòl urbà, perquè no estava justificat fer-ho en rústic. Si es concedia autorització al de Biniancolla es trobarien amb una competència deslleial perquè el preu dels terrenys és molt diferent de ser urbà a ser rústic protegit.
Van ser aquests empresaris els que van continuar la via judicial que ara ha motivat la sentència, que és molt contundent contra els arguments esgrimits pel Consell Insular d’aquell temps.
Diu el Jutjat que no està motivada l’exoneració dels paràmetres urbanístics que van autoritzar (van passar del 4 % al 55 % d’ocupació de parcel·la), que no és creïble que una iniciativa així serveixi per al “desenvolupament rural”, que no és sòlid l’argument d’un “impacte visual mínim” sinó que es considera un gran impacte visual.
La resolució judicial és també contundent quan analitza l’argument de la pretesa contribució a la desestacionalització del turisme. Diu que es tracta d’una afirmació sense cap tipus d’acreditació i que no s’entén l’atractiu d’un parc aquàtic per la temporada baixa.
En opinió del GOB, la sentència serveix per reafirmar el sentit comú i dona credibilitat a l’estupor amb què es va rebre una declaració tan forçada i poc argumentada.
Un futur incert
Després de la declaració d’interès general que va concedir el Consell Insular, l’Ajuntament de Sant Lluís va donar llicència i l’obra es va materialitzar al llarg de 2015. El parc ha estat operatiu aquests dos darrers estius (només funciona en temporada alta).
L’equip de govern actual del Consell Insular està composat per formacions polítiques que es van manifestar contràries al parc aquàtic. Però si la sentència es materialitza, ens podríem trobar amb unes indemnitzacions molt superiors a les conegudes fins ara per temes urbanístics.
Amb la diferència que, en aquest cas, no es tracta d’uns terrenys que s’han salvat de la urbanització, sinó d’un territori que s’ha destrossat sense argumentació acceptable. És un nou cas de política de fets consumats que, en tot cas, hauran beneficiat a un particular i llastraran a l’administració pública, és a dir, a tota la ciutadania.
