Orfe des dels quatre anys, moria als quaranta quatre. Em refereixo al novel·lista i aviador francès Antoine de Saint-Exupéry. Avui, justament, fa setanta cinc anys de la seva mort. Fortament vinculat a la mare, és evident que li va transmetre una sensibilitat immensa. Bona prova la tenim a tota la seva obra. Especialment en l´obra “El petit príncep”, que ha esdevingut el llibre francès més llegit i traduït (a més de dos-centes cinquanta idiomes). Àdhuc al sistema braille.
És un conte narrat per un aviador, come ell. Arran d’una avaria, explica que es veu obligat a aterrar al bell mig del desert. Allí coneix el Petit Príncep. Prové realment d’un petit asteroide (el B612), on hi havia tres volcans. En sentir-se sol, decideix abandonar el planeta i anar a la recerca d’amistat. Després de molts tombs, troba l´aviador, que ens explica totes les seves aventures abans de retornar al planeta d´origen. La màxima que li transmet té una fondària que et posa els pèls de punta: “tan sols amb el cor, s´hi pot veure… Perquè l´essencial és invisible als ulls”.
Des d´aquesta filosofia, bo seria que tothom plantegés la vida com un somni. I, del mateix, fer-una una realitat. Sembla senzill, però comporta un esforç monumental que val la pena assumir. No implicant-s´hi, el fracàs fortifica els forts. Sobretot perquè l´home es descobreix quan topa amb un obstacle.
En paraules de l´autor, “si en franquejar una muntanya perseguint una estrella, el viatger es deixa absorbir massa pels problemes de l’escalada, s’arrisca a oblidar com és l’estrella que el guia”. Per això, per veure-hi clar –enmig d’una societat convulsa–n´hi ha prou amb canviar la direcció de la mirada. Fent-ho, el nostre entorn s´apartarà per a deixar-nos passar. Tindrà la convicció que sabem on anem.
Alhora, cal amarar la nostra tasca diaria amb l´ungüent de l’amor. Antoine deia que “estimar no és mirar-se l´un a l’altre, embadalits. Ho és mirar junts en la mateixa direcció”. Per exemple, de manera relaxada, una posta de sol. Quina gran veritat ! Al cap i a la fi –i també emprenc la llicència de cloure el meu escrit amb una frase d´ell– “si volem un mon de pau i justícia, cal posar decididament la intel·ligència al servei de l´amor”… A ésser possible, això que li ho expliquin al Trump, al Salvini i a tants d´altres!
Josep Ballbè i Urrit.
És el bė al dedins de la caixa buida…que mou el Petit Príncep a dir satisfet “està dormint”. La inocencia amb tàndem amb la bellesa i la bondat salven el món.
… el autor fue asesinado por un soldado enemigo, y de hecho, él mismo fue soldado y participó en una guerra, en la que por sistema la gente tiene como objetivo matar a otras personas… una guerra con un gran componente religioso, pues los germanos llevaban un emblema “gott mit uns” dios con nosotros, y exterminaron millones de personas por ser de una creencia religiosa distinta a la católica, que era la agresora… ello se certifica también con el silencio cómplice del papa Pío XII, el peloteo al führer -católico- y la ayuda de tapadillo por parte del Vaticano a una enorme cantidad de criminales nazis que huían al extranjero a esconderse… lo digo por si alguien siente la tentación de buscar bondades filosóficas profundas en la obra que puedan remotamente identificarse con las tonterías religiosas, como que no, no manchemos la obra de Antoine, que si bien es un referente bibliográfico mundial, no hay que sacar de madre lo que es básicamente, un libro