Deixam el cotxe, el nostre BMW ple de cicatrius, a l’aparcament públic de sa Sínia des Cuc. Avui toca un triangle màgic. Sínia, biblioteca, claustre. Les sínies són una metàfora de l’adquisició del coneixement. Una bístia erra al voltant de la màquina i fa moure la roda vertical activada per engranatges i eleva l’aigua subterrània que guarda gelosament la Terra. L’analogia és simple i contundent. Maó, la volguda capital insular, tenia moltes altres sínies. La més famosa, pel significat i les ramificacions històriques, era sa Sínia Barba-rossa.
He de recollir el carnet de soci de la Biblioteca Arxiu de la Fundació Rubió. Tornar un llibre magnífic que he llegit i que es troba descatalogat i que es titula Yo estuve en Kenadza del gran, oblidat i estimat escriptor, músic, periodista i lluitador per la llibertat Deseado Mercadal; ai si hagués escrit la seva obra en català de Menorca! I treure’n un de meu, Barba-rossa publicat fa anys per RBA La Magrana. Es fa estrany açò darrer, però l’editorial que publica audiollibres, Audiomol, m’ha demanat renovar el contracte de La casa de gel i incorporar al seu magnífic catàleg oral la traducció castellana de Barba-rossa, que es titularà Barbarroja, i que està dedicada a la ciutat de Maó. Els cercles es van tancant com els fils de seda d’un capoll al voltant de la crisàlide i, al contrari del coneixement adquirit, no se’n pot treure cap significat. El llibre de Deseado Mercadal, el nostre Incerta glòria local, narra l’exili de l’escriptor i de la seva família des del moment en què embarquen al port de Maó amb el Carmen Picó fins que retorna a Espanya en tren uns anys després. Entremig, una estada curta al camp de concentració de la platja d’Argelers, una fuga de pel·lícula i un aliat inesperat: l’abric nou de trinca confeccionat per un sastre menorquí que l’ajudarà a amagar la seva condició de fugitiu. El motoveler ancora a Alger i les autoritats franceses els obliguen a embarcar de nou cap al continent europeu. França no vol rojos. Fuig d’Argelers, contacta amb la família i s’embarca com a polissó en un vaixell que el retorna a Alger. Allà farà dotzenes d’oficis. Amb l’arribada de la Segona Guerra Mundial que implicarà França, viurà entre espies i farà de miner a Kenadsa. Al camp de treball rep l’encàrrec de formar una orquestra entre els treballadors forçats –la majoria desplaçats per les guerres mundial i espanyola- i d’aquesta manera amenitzarà les nits del campament miner sotmès a unes dures, cruels i terribles condicions de vida. Segurament, afirma, la música li va salvar la vida.
Precisament, Deseado Mercadal és el culpable que avui sigui aquí, al Claustre del Carme de Maó, on se celebra una de les vetlades de les Trobades Mediterrànies Albert Camus. Un article seu em va donar a conèixer el passat menorquí de l’autor de L’estranger.
Pati del claustre ple, amb les obligatòries distàncies socials de seguretat, i intervencions virtuals de Moratinos i de Luis García Montero. La protagonista és Anna Caballé que, a pesar dels problemes inicials amb el micròfon, diu sentir-se una estrella del rock. Consciència lliure. Sentiment de pertinença. Fraternitat contraposada a la solidaritat jeràrquica. Bondat egoista. El pensament d’Albert Camus, com més temps passa més contemporani esdevé. L’ambient al claustre és excel·lent. M’agrada quan s’eleva la cultura des de Menorca i assoleix aquests nivells universals. S’ha de fer rodar la sínia i extreure l’aigua subterrània que conté el subsòl de Menorca. L’aigua hi és. I l’aigua és vida. La cultura hi és. I la cultura és vida.
El nostre errar pels carrers de Maó a la recerca d’un indret on sopar fa que ens trobem la meva professora de la facultat en una cafeteria situada als voltants del pont de Sant Roc. Entaulam una conversa quotidiana i apassionada amb Anna Caballé fins que la cafeteria tanca. Cerveses, els famosos entrepans, Albert Camus, Barcelona, Menorca, fills, família, literatura, poesia, anècdotes, Concepción Arenal… La sínia roda a Menorca. Es poden sentir els seus engranatges durant les quietes nits de tardor. I la sínia que se sent no és la del Cuc ni tampoc la de Barba-rossa. Un mes de setembre, el pirata va travessar la porta de les muralles, a peu i a cavall. 485 anys després creuam aquest portal amb el cotxe. Nit plàcida, carretera quasi deserta, lluna plena. A l’alçada del càmping de Cala Galdana he d’esquivar un mart que creua la carretera. Els seus ulls brillants m’evoquen Albert Camus. La seva coa ataronjada la barba de Keir Eddin. La línia discontínua dibuixada a l’asfalt és un fil trencat que intenta unir sense èxit el nostre passat amb el nostre present assetjat una altra vegada per noves amenaces. El mart n’ha sortit il·lès i es perd entre la foscúria. Entre la raó i el sentiment s’obre camí l’atzar i un atàvic instint de supervivència.
