Hi ha problemes a la nostra societat que semblen estructurals, profunds, crònics. Contra bona part d’aquestes deficiències s’alcen veus que proclamen que cal acabar amb el sistema. A l’altra banda, hi ha les institucions i tot l’aparell afegit, que han de procurar que el sistema segueixi sent viable. Però de vegades, sembla que els papers estan intercanviats.
Una de les virtuts de l’ésser humà, segons diuen els entesos, és la capacitat de pronosticar a llarg termini. De forma que podríem ser l’única espècie conscient de la perspectiva final de la mort, encara que a dia d’avui ens trobem en un estat acceptable de salut.
Aplicat a la vida més quotidiana, aquesta aptitud de previsió permet predir diferents escenaris de futur, segons com es combinin els factors que hi intervenen. Això ho saben bé, per exemple, els que es dediquen a la moda. Durant l’hivern, fabriquen les confeccions amb els colors, les textures i els dissenys que saben que ens agradaran l’estiu pròxim.
És en base a aquesta capacitat de prospectiva, que intuïm les conseqüències probables del canvi climàtic a la nostra situació geogràfica. Que el mar pujarà, que farà més calor, etc. Tot aquest coneixement es va traslladant, poc a poc, a un canvi de mentalitat social, on el pes de la petjada energètica de cada decisió personal va augmentant en importància.
Per això, és difícil pensar que l’aposta dels grans hotels a la costa, pròpia dels anys seixanta i setanta, pugui tenir viabilitat en el futur. Perquè la seva dimensió requereix d’un turisme de centenars de milers de persones que es vulguin traslladar en avió i que s’estiguin a un litoral que agafarà característiques saharianes.
Aquest model ha de manejar un volum tan gran d’aliments diaris ja processats que no pot plantejar-se comprar producte local. La propietat, amb honroses excepcions poc quantitatives, correspon a grans companyies que extreuen els beneficis aquí i els inverteixen a llocs més rendibles i menys regulats.
Després d’anys i dècades parlant a tots els fòrums sobre la necessitat de reconvertir aquesta oferta i de plantejar una cosa més dimensionada i menys centrada a la temporada d’estiu, al Parlament Balear han tornat a aprovar una disposició que permet refer els mateixos hotels de costa de fa 50 anys. Fins i tot perquè es puguin augmentar.
No és una conseqüència de l’actual crisi econòmica de la Covid. Prové de la Llei de Turisme de 2012, quan no n’havíem sentit a parlar del coronavirus, i l’excepció es manté perquè hi ha decisions que no depenen del debat parlamentari ni dels diputats que alcen la mà (que solen ser persones molt disciplinades) sinó de negociacions que es fan a altres despatxos. Formen part del “sistema”. Però amb aquestes decisions, condueixen l’economia cap el camí sense sortida que somnien alguns dels “anti”.
Sense allunyar-nos del litoral, el mateix Parlament ha aprovat un ajornament de l’entrada en vigor de la Llei de Residus que ha de prohibir els plàstics d’un sol ús a Balears. Al·leguen falta de temps d’adaptació (?), acumulació de material que ha de tenir sortida i (com no) la crisi del coronavirus.
Mentre el poder legislatiu aprova idò poder seguir usant uns mesos més els plàstics d’emprar i tirar que estan ofegant el món, a Menorca s’està vivint una resposta que emociona, de gent que s’organitza per fer front al problema que generen aquests plàstics. Persones de totes les condicions i ideologies, amb escoles, empreses, famílies i amics, estan muntant dotzenes de grups que adopten trams de costa per alliberar el mar de microplàstics i per conèixer millor els valors naturals que tenim a la vorera.
Al mateix temps, un altre poder, el judicial, dictamina que no hi ha responsables de la fallida bancària que es va tapar amb més de vint mil milions d’euros públics. Com si una quantitat així no tingués relació llavors amb els i les metges que manquen als serveis d’urgències o les i els mestres que fan falta als centres escolars. El propi sistema trontolla.
Tornant als hotels, els inversors actuals estan apostat per una oferta d’allotjament molt diferenciada. Bé, n’hi ha que encara avui arrasen el bosc declarat urbanitzable en els anys vuitanta al nord de Mercadal, per fer-hi centenars de xalets i qualque hotel nou. Però també cal dir que la promotora deu pertànyer als antisistema, perquè es situa a la capçalera de les empreses que fa anys que deuen milions d’euros a la Hisenda pública.
Si els encarregats de mantenir el sistema continuen treballant d’aquesta manera, els radicals antisistema acabaran ociosos.
