“Un camell, dos planetes i una estrella”

El primer i espontani problema filosòfic amb el qual s’ha d’enfrontar un infant és la bondat. Des de ben petit rep un missatge meridià: “Has de ser bo. Si ets bo aniràs al cel”. L’infant, s’ho hagi cregut o no s’ho hagi cregut, s’adona aviat i amb dolorosos exemples pràctics que no és així, que aquesta premissa és falsa. Si més no a la Terra.

Els nens sensibles, i també les nenes per suposat, passen per aquest problema que sofreixen de manera irremeiable i que copsen, depenent del seu grau de sensibilitat, d’immediat i de manera dolorosa i intuïtiva. No és veritat que la bondat tingui recompensa. No és veritat que els nens bons i les nenes bones siguin premiats i el seu exemple el facin servir les persones adultes com a model. Ans al contrari. És aviat que s’adonen que la bondat és desprestigiada i les persones que la practiquen reben burles de manera oberta o soterrada. Una tercera dificultat a la qual s’enfronta l’infant és la no coincidència entre el que ell considera persones bones i el criteri més o menys general de la societat formada pels adults.

A nivell personal, aquesta tensió irresolta vaig detectar-la amb promptitud a missa, a l’església. A instàncies de Déu Abraham està disposat a sacrificar el seu propi fill Isaac! I és considerat una de les persones més bones de l’Antic Testament i model de pare per als cristians (i també, si no vaig errat, pels musulmans i els jueus; de fet, les tres religions, judaisme, cristianisme i islam són considerades religions abrahàmiques). Les terribles venjances, ull per ull, dent per dent, la famosa llei del talió, sembla que queden suavitzades amb el Nou Testament i l’aparició miraculosa, sobtada i necessària de Jesucrist: “Deixau estar els infants: no els impediu que venguin a mi, perquè el Regne del cel és dels qui són com ells”. Mateu 19, 13-15. Els capellans franquistes no eren gaire cristians. Si t’hi atracaves t’envelaven una bufetada o t’humiliaven públicament. Per no dir res dels abusos sexuals que molts infants de la meva generació van patir i que han acabat denunciant. Encara que més suau, el Nou Testament té passatges que podien terroritzar qualsevol infant. En el meu cas va ser la paràbola del jove ric. Mateu 19, 23-24. “-Us assegur que un ric difícilment entrarà al Regne del cel. Més encara: és més fàcil que un camell passi per cós d’una agulla que no que un ric entri al Regne de Déu”. Un camell passar pel forat d’una agulla? Impossible. Així que les persones bones només poden ser pobres i que els rics, tots el rics, són dolents i no aniran al cel encara que practiquin la caritat anònima? Massa contradiccions. L’església catòlica és rica en béns artístics, culturals, immobiliaris i monetaris. Així, els cardenals, el Papa inclòs, són males persones i aniran tots a l’infern? I els Reis Màgics que arribaran aquests dies, amb mascareta o sense, a cavall o a camell, també són dolents i aniran a l’infern després de regalar or, encens i mirra al nen Jesús? Fins i tot un al·lot petit, o sobretot una criatura menuda, veu tot d’una aquestes contradiccions que desvirtuen el missatge coherent, compassiu i empàtic de Jesús. Però ai! La bondat és massa poderosa. La bondat no només es manifesta entre els homes i per als homes. La bondat es troba en la mirada, en el cor dels homes; i, sobretot, en el cor dels infants. M’agrada rellegir els escrits abans de donar-los per acabats. M’agrada que reposin. Quan havia escrit aquestes línies he sortit a passejar es ca. Eren poc més de les sis. Ja havia enfosquit encara que l’aire conservava aquella claror opaca de quan acaba el dia. El passeig marítim de Cala Galdana. Al fons, les muntanyes de Mallorca. El cel enrogit presagiant pluja o vent. Encara més amunt, com si es trobessin tot just damunt el far de Formentor, la màgica conjunció entre Júpiter i Saturn. El que m’ha meravellat, no obstant açò, ha estat una estrella rampant amb coa uns metres visuals més avall. Tal vegada era un núvol que s’anava esfilagarsant, el meu fort no és l’astronomia, però s’assemblava un estel guiant de color rosat. A qui guiava? No ho sé. Segurament a ningú. Tot sol davant la mar, amb es ca trescant a la platja, el miratge visual m’ha donat pistes sobre la veritable bondat. Tal vegada, he pensat, només és la conjunció entre l’amor i la bellesa.

Bons auguris per aquest 2021 que prest començarà, estimades lectores, estimats lectors.