“Tears in heaven” és el títol d´una de les millors cançons del famós guitarrista Eric Clapton. Justament avui, ´acompleixen trenta anys des que el seu fillet Conor (de 7 anys) es precipités des de la planta número 53 d´un hotel/gratacels, a Manhattan. Gairebé 10 anys després de perdre´l, Lory del Santo (la mare, model italiana) encara
no l´havia sentit. Una balada que va obtenir 3 Grammy l´any 1993.
N´Eric estava casat oficialment amb Pattie Boyd, ex.parella del “beatle” George Harrison. L´any 1989, 3 anys després de néixer en Conor, es van separar. La nit anterior, havien anat al circ de Long Island. L´endemà, el pare havia quedat en recollir-los per anar al zoològic. Un conserge netejava els vidres de la façana mentre la mainadera i l´infant jugaven al “fet i amagar”. En un descuit fortuït, el nen –corrent– patí el malaurat accident pel finestral.
“Sabries el meu nom si et veiés al cel? He d´ésser fort i seguir endavant, perquè sé que no hi encaixo, ací, al cel. Prendries la meva mà i m´ajudaries a posar-me dempeus?”. Taral·lejant la melodia de la composició, m´embolcalla l´emoció. No puc imaginar-me el “shock” dels pares de la criatura. Em subjuga la serenor de la seva inspiració.
A banda de la pèrdua irreparable, la tragèdia rau en el fet que Clapton s´adonà del què en Conor significava per a ell un sol dia abans de morir. Al punt d´exclamar que havia estat “el primer que li havia passat, a la vida, que li arribava al cor. Que l´obligava a madurar”.
9 mesos després de l´adéu, va compondre la peça. L´obra ´ajudà a bregar amb el dolor. La música el va salvar. Obrint milers de cartes de condol, se n´hi colà una del propi fill, escrita setmanes abans de morir, mentre era a Milà, amb sa mare. Només li deia “t´estimo. Vull tornar a veure´t. Un petó”. Quin glop més traumàtic d´empassar-se !
Pel que fa a Lory del Santo, poques setmanes després dels fets, va saber que estava embarassada del seu segon fill. El pare, tanmateix, no era n´Eric sinó l´empresari Silvio Sardi. El nadó aribava al món justament dos dies després que en Conor hauria complert els 5 anys.
Amb tot plegat, mentre convivim amb la COVID, ja val la pena que ens calcem. Que aprenguem a valorar el què tenim, abans no sigui tard i ens ho prenguin sobtadament. Al cap i la fi, la semblança hi és.
… cuatro años y pico, no siete… y ese cielo que inventamos todos para intentar pasar más suavemente ese mal trago que es la desgracia de la muerte de un ser querido, que no existe, nos adormece un poco, es como un placebo… en realidad, cuando las personas mueren dejan de existir, sencillamente, ya no están… de la misma manera que antes de nacer no eran, al morir dejamos de ser, volvemos al mismo sitio del que vinimos antes de nacer, a la nada… y para lidiar con esta lógica angustia vital, el ser humano tiene el recurso acomodaticio de la imaginación, que crea un mundo aparte, un lugar de paz y eternidad, una esperanza con adornos y nubes de algodón, querubines tocando la lira o decenas de odaliscas repartiendo aguamiel, según los gustos inconfesables de cada cultura… bien por Eric, al menos él encauzó bien su trauma y nos ha dejado una preciosa pieza artística inmortal, ella sí, que perdurará incluso tras su propia muerte… siempre esperamos que los hijos nos sobrevivan, pero si no es el caso, al menos dejemos algo que se mantenga más allá de nosotros, un cuadro, un árbol, una libro, unos pensamientos o un poema… aunque sean unos recuerdos agradables en familiares, amigos o conocidos… Eric Clapton ya ha cotizado en ello con su canción…