L’Estat espanyol ja és –des del proppassat dia 18– el quart país d’Europa i el sisè del món que la despenalitza. Ens parlen dels conceptes “mort digna i/o assistida o suïcidi assistit”. A partir de juny, ja la podran sol·licitar persones majors d’edat, de nacionalitat espanyola, amb residència legal al país que pateixin una malaltia greu i incurable o un patiment greu, crònic i impossibilitant que afecti greument la seva autonomia. El patiment (físic o psíquic) ha d´ésser constant i intolerable.
Qui ho demani ha d´estar en ple ús de les seves capacitats. O bé ha d´haver-ho deixat consignat en un document de darreres voluntats. La petició haurà de validar-la un comitè d’experts que vetllarà per tot el procés. El pacient podrà triar l’eutanàsia activa o el suïcidi assistit. Al primer cas, seria un professional sanitari (el metge encarregat de tot el procés) qui administraria els fàrmacs necessaris per provocar-li la mort. Al segon, se l´hi donen al pacient aquestes substàncies perquè se les prengui ell mateix. La llei no preveu que un tercer (com ara familiar) administri els fàrmacs adients per provocar-ne la mort.
Amb aquesta llei, qui ho “necessiti” podrà decidir morir dignament i d’acord amb les seves circumstàncies. Em permeto situar la necessitat entre cometes pel fet que ningú no m´esplaia la casuística de manera exhaustiva. Dit altrament, em pregunto si –en massa casos– això no podria ésser un colador. “Feta la llei, feta la trampa”. Arribat aquest punt, és evident que la controvèrsia difícilment podrem evitar-la. Si més no des de la perspectiva que toparem amb gent que s´ho mira dessota un prisma moral-ètic-religiós… I, per contra, amb d´altres que volen fer “tabula rasa” de tot i aplicar criteris polítics, de recerca de vots o de pur positivisme (entenent aquest darrer terme en grau).
Entenc, doncs, que –en aquesta conjuntura– el pensament de Sèneca assoleix el seu sentit màxim quan proclama que “la mort és un càstig per alguns, un regal per d´altres i, per a molts, un favor”. I,
com a complement d´aquest gran filòsof de l´antigor, la visió de la malaurada Elisabeth Kübler-Ross, psiquiatra suïssa i gran entesa en el tema que ens ocupa caldria que prengués una posició de líder: “morir no té res a témer. Pot ésser l’experiència més meravellosa de la vostra vida. Tot depèn de com hagis viscut”.
La paremiologia ens ofereix un ventall de reflexions important a l´entorn d´aquest tema tan vidriós: “la mort tot ho acaba, tot ho esborra, tot ho iguala, tot ho purifica, tot ho trenca i tot ho avassalla”.
Amb l´aprovació d´aquesta llei, lamento dir que tinc tota la percepció que s´ha corregut massa. Han primat interessos electorals per damunt del que jo voldria qualificar de rigor, coherència, seny,
deontologia i altres paràmetres… No endebades veig força divisió de parers dins del propi col·lectiu de professionals del sector mèdic.
Admeto que som davant d´un text legal que era necessari abordar. Que aquesta llei hagi nascut sola no deixa d´ésser un error. Caldria que es trobés integrada en un marc de cures pal·liatives integrals a l´etapa final de la vida… Sense oblidar que hi ha serrells confrontants al llindar de dues altres realitats ben escabroses: l´avortament i el suïcidi…. Tanmateix, quan cada terra fa sa guerra, està clar que no anem bé. De moment, ho deixo ací. Per ara, heus ací un primer tast.
… pues yo me alegro de que haya una ley de eutanasia, tenía que haberla, es una libertad intrínseca del ser humano y la situación hasta ahora era intolerable, con pacientes deseosos de su exitus particular pero sin poder hacerlo, familiares impotentes y una ley insensible que equiparaba la ayuda al que sufre con un delito como si fueran malas personas… ¿significa eso que yo la vaya a usar? quizás, aún es pronto, pero estoy más tranquilo sabiendo que tengo esta posibilidad, que miles de pobres desgraciados no tuvieron hasta ahora… ¿prisma religioso? …y qué pinta eso aquí?!… las personas con convicciones no optarán por ella y listo, como tampoco la ley del matrimonio homosexual les obligaba a casarse con un gay, ni la del aborto a tener que abortar… eso del prisma religioso es una memez, pues denota lo que sabemos desde siempre, que son unos metomentodos, obsesionados hasta la náusea en controlar lo que puedan hacer los demás en vez de ocuparse únicamente de lo suyo… la única pega que le veo a la ley, es que hay un capítulo de objeción de conciencia, y al principio retrasará la implementación de los procesos, como ocurrió en su día con la objeción de los farmacéuticos a vender preservativos, algunos jueces o concejales en oficiar bodas gays o doctores en practicar abortos… pero por mucho que se movilicen los fanatas del opus, los kikos o cualquier grupo repelente de esos que van sembrando cizaña en forma de llamamiento a la desobediencia, a la larga la ley se establecerá poco a poco como lo han hecho todas aquellas otras ya mencionadas … larga vida a la eutanasia para quien la tenga que necesitar
Morir lliurement i bé és un luxe per pocs quan la gran majoria hi mort diariament i la Pandèmia ho recorda.Ésser més tot el repte!
No mesclem ous amb caragols
L’eutanàssia és una sortida excepcional a processos de vida infreqüents. Un dret que reclamaran molt pocs, que no perjudica els altres sinó que solament beneficia el demandant i els seus estimats.
D’altra banda, les cures pal·liatives, en un sentit ampli (atenció mèdica, social i espiritual en un procés de final de vida) son les cures habituals que necessitarem quasi bé tots al final de les nostres vides, excepte la minoria que mor sobtadament.
Per tant, l’eutanàsia es té que abordar separadament i no com a oposició de les mesures paliatives, ni com una part d’elles. Són actuacions que afecten processos vitals molt diferents. Totes dues s’han de ben desenvolupar normativament i financerament. Són drets de tots, però drets molt diferents.