“El tarannà ètic d’en Hans Küng”

No m ́acovardeix opinar de res. Fer-ho, però, arran la mort –el proppassat dia 7– del sacerdot i teòleg suís Hans Küng em podria comportar certa polsaguera. Provinent sobretot d ́alguns sectors eclesials del meu entorn. Ja hi estic acostumat. Quan expresso una opinió diferent a la seva, solen activar bona part dels seus ressorts, recargolant algun “invent”.

En començar, confesso la meva perplexitat en tractar-se d ́una notícia de la qual gairebé no n ́ha parlat cap mitjà de comunicació. Ja van tenir cura certs sectors immobilistes del catolicisme en intentar silenciar-lo. La seva relació amb el Papa Joan Pau II fou massa tensa. Sort, encara, que l’actual pontífex (el Papa Bergoglio) li arribà a enviar la benedicció en les hores prèvies al seu traspàs. Un canvi de tarannà que palesa una certa reconciliació i una obertura de finestrals en una institució centenària on l ́”aggiornamento” es fa esperar massa. Els sectors ultracatòlics encara pesen molt en l ́estructura.

Hans Küng va ésser un dels pensadors més influents de fa ben bé mig segle. S ́erigí en un ferm defensor per estudiar possibles canvis en temes ben controvertits (com ara l’ordenació sacerdotal de les dones o el propi celibat). En ambdós casos i, alhora, en el de la infal·libilitat pontifícia, se li recorden fortes batusses amb l ́entorn del Vaticà. Més concretament amb el d ́un teòleg com ell: el Papa Benet XVI (l ́antic cardenal Ratzinger). Altres “col·legues” també foren expedientats. Com ara Bernhard Häring, Leonardo Boff o José Antonio Pagola, per exemple.

Mai no va cedir en front de la rèmora carrinclona d ́aquells que posaven pals a la roda de les reformes suggerides pel Concili Vaticà II. Per part pontifícia, això li costà deixar d ́exercir –com a docent– en universitats catòliques… La qual cosa encara el convertí en un  teòleg molt més seguit i contrastat arreu del món. Demanar una església més “democràtica” va fer de mal sentir. Fer per sol·licitar postures de diàleg més obert envers altres religions o en base a manifestar-se sobre eutanàsia i avortament, també. Jo sóc dels qui entreveu una influència important –de la seva part– en la publicació de l ́encíclica “Fratelli tutti”. Per altra banda, crec de justícia reconèixer la plena validesa d ́una tesi seva amb rerefons polític: es fa difícil concebre una pau entre nacions si, abans, no hi és entre religions.

En aquest sentit, el viatge del Papa Francesc a Irak –a primers de març d’enguany, contra l’opinió de part de la cúria– pren total sentit. Cal aplaudir el seu gest, en un moment on potser la relació entre el món cristià i l’Islam no passa pel millor moment, al meu entendre. Convidar, des de la imparcialitat, a cercar una ètica raonable i sense extremismes, pot no agradar cercles ancorats en visions de l’antigor. En certes diòcesis, el pes específic de l ́Opus Dei provoca massa immobilisme en l’assoliment de reformes clares. Llavors, si expresses –sense anar més lluny, jo mateix fa cinc anys—que t ́agradaria tenir una cúria més “propera”, et passen per l ́adreçador.

La suposada “culpa” s ́adjudica al pregoner amb rancúnia soterrada. Una cosa és ben certa i als fets em remeto: amb el pas del temps, el nombre de fidels que practiquen regularment l’assistència a la litúrgia va enrere, de manera alarmant. Per altra banda, les vocacions de jovent al sacerdoci tampoc no tiren coets. Per tant, si no s’intervé amb rauxa i decisió, l’espelma s’anirà apagant i això em dol molt. Acceptant l’existència de l’agnosticisme, sempre pensaré que un paper fonamental de l ́església és actuar de contrapunt social en front de la classe política, molt endormiscada i cega. En aquesta línia, no valen les postures d’ambigüitat o conformisme. Ací no s’hi val l’adagi del “qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”.

Acabo amb una frase antològica del Papa Francesc, de fa gairebé 8 anys, clausurant el Congrés mundial de la joventut, a Copacabana: “vull embolic. Que l’església surti al carrer”. Més clar, l’aigua. Tota una declaració d ́intencions. Hem de prémer l’accelerador.