Ser Comunista en el confús S. XXI, és sencillament
una qüestió d’honor davant la història.
José Saramago, Escritor i Nobel de Literatura.

El 14 de novembre de 2021, és la data de creació del PCE, som idò, un partit centenari, que avui segueix viu i amb futur. Davant els que ens voldrien morts i enterrats, el nostre Partit segueix sent necessari i present perquè segueix havent-hi injustícies, explotació laboral i un sistema capitalista que està posant en perill a la humanitat, amb el seu model depredador de territori, recursos i persones.
Hi ha quí, empren la paraula comunista com un insult, però per a noltros, és un d’orgull, i més en el nostre país, on al llarg d’aquests cent anys, són sense cap dubte un dels partits que més a lluitat per a la justicia social, i la llibertat. Comunistes eren la Pasionaria, la primera dona que va ser secretari general d’un partit d’àmbit estatal, comunista era Rafel Alberti, Pablo Picasso, Paco Rabal, o Marcos Ana i tants altres persones de la cultura, sindicalistes com Marcelino Camacho, polítics com Julio Anguita, i una llarga llista, a la que hauríem d’afegir a més de les persones conegudes, milers i milers de militants i simpatitzants que han estat en primera línea, en la defensa dels drets polítics i socials, arriscant en ocasions la vida, patint l’exili, l’assassinat, presó o tortura.

Dea Rosa Luxemburg “Socialisme o Barbàrie” i avui es fa evident aquesta frase, davant una realitat en la que la crisi climàtica es fa omnipresent i l’explotació de l’home per l’home, continua sent una realitat, i les injustícies campen per tot arreu. I clar que hi hagut errors en aquests cent anys, i és clar que no és un partit perfecte, però sense cap dubte, sense el sacrifici i l’organització del Partit, moltes coses avui serien diferents i segurament pitjors.

Molts de cops es sol ocultar la condició de comunista, quan una persona té un gran reconeixement social, i se li ret homenatges o acomiats, aquí i fora. Nelson Mandela podría ser un exemple del que deim, o l’escriptor José Saramago, però n’hi ha molts més.

És just tenir un record per alguns que ja no i són, enguany a Menorca, ens han deixat, com Miquel Melià, persona ben compromesa des de ben jove fins una malaltia que el va deixar fora de l’activitat social i política, o altres com Josep Seguí, un capellà com molts altres que van viure l’evangeli, des del compromís amb la justicia social, i van fer amb els fets i no les paraules, exemple i testimoni d’allò que pensavan. Com diría Hélder Câmara, Bisbe Brasiler: Quan don menjar als pobles me diuen Sant. Quan deman perquè hi ha pobres me diuen comunista, és a dir , els comunistes, som gent que es qüetiona la realitat social i les injustícies, gent rebel, que a més volem un món millor,
sense explotació, sense injusticies, i mentre n’hi hagi, hi haurà motius per seguir sent comunista.

Agrupació Comunista del PCE a Menorca 12 de novembre de 2021