“Sant Andreu, el darrer…”

…I Tots Sants, el primer”. Cua i cap del penúltim mes d’un any que ha estat molt dur de pelar. Les seqüeles de la COVID esdevenen esfilagarsades. Tal com l’ombra del xiprer, que és allargada. Encara hi ha molt treball a fer. Demà, encetem el mes nadalenc. El que ens obrirà les portes de l’any nou. És ací que em ve –a la barretina– una bonica cita bíblica: “els últims seran els primers”. Inicialment podria semblar-nos que és del tot innòcua. Bo i tibant del fil, penso que dóna força joc. Val la pena fer un stop. També comptar fins a tres. Sovint solem deixar-nos abduir per l’embolcall d’un ritme més que frenètic. Molts no s’estan de palesar la inquietud d’una envejosa competitivitat amb aquells que els passen davant. Pot preocupar-los això, quan tots ens hauríem d’alegrar de l’èxit dels altres ? Fins el punt d’arribar a prendre llurs petjades com a referents.

Ens cal revisar i replantejar la línia vital de la pròpia existència. De cara a donar-li un bri constant de sentit i coherència. Per contra, qui es deixi manegar per la brúixola de la tesi que proclama “qui dia passa any empeny” diu ben poc en favor seu. El brunzit eixordador de l’entorn i la manca d’uns objectius clars ens resta perspectiva i encega la vista. Un altre marc on molts no hi copsen efectes nocius és la fruïció desmesurada d’espais audiovisuals que tiben de teleescombraria. Alimenten la buidor de criteri. Ni tan sols es plantegen la dita que “val més esser cap d’arengada que cua de flagell”.

De cara a demà mateix, en línia plena amb allò d’anar al davant o darrere, no oblidem que “desembre és l’avi de l’any i gener, l’hereu”. Alhora que “desembre val més el pa dur que el tendre”. O, fins i tot, “cada cosa al seu temps, com la neu pel desembre”. Un estol de consells prou factible d’acord a l’adagi que “pel desembre, tremola el vent i l’home més valent”. Al cap i a la fi, abandonant-nos al desànim, “si desembre no venia, l’any nou no arribaria i el món s’acabaria”.

A les acaballes de l’any, qui més qui menys ha de passar comptes. Si no es fa, es perd una ocasió immillorable per a dotar el nostre pas per “eixe món” d’arguments i/o receptes que el converteixin en apassionant. Personalment, crec que val molt la pena.