“La meva carta als Reis” – menorca al día
Skip to content

“La meva carta als Reis”

Un article d'en Josep Ballbè i Urrit

(Foto: PIXABAY)

Enguany em ve de gust fer-la. Més que mai. Tinc la impressió, però,  que, a força de demanar molt, em duran allò que no vull. M´ho hauré  d´empassar per a no fer cap lleig a ningú. De fet, hi aboco sentiment  i esperança. Alhora redueixo al mínim els desitjos personals. Faig per  projectar-hi temes socials i de forta fondària. Però arribo al punt que  difícilment cola. Sóc molt eteri pregant per un món més just, solidari,  tranquil i vivent ? Tinc tot el dret a ésser utòpic i  melancòlic…Tanmateix, em trobaré amb els quatre galifardeus de  sempre que em “pariran” un discurs absurd i ampul·lós en algun  micròfon, d´aquells on tot són serradures. No cal concretar més  detalls, perquè crec que m´explico prou clar, entre línies. 

Em sento preparat per a rebre algun que altre estirabot, amb  respostes semblants a les del que “ara no toca”. /Mejor no meneallo / Todo atado y bien atado”. Per això, faig un gran salt qualitatiu. Els  hi prego que donin accés al poder a persones amb cara i ulls.  Farcides de compromís social i responsable. En aquest punt, confio  en que no em trobi amb unes sabates velles, dues talles per dessota  de les que duc. 

No demano cap Scalextric o patinet elèctric. Malgrat tot, tampoc no  acceptaré carbó del més negre de tots. En acabat, em contestaran  amb la cantarella típica del que “no és pas el que volies. Ara bé, com  que som més savis que ningú, creiem fermament que es tracta del  que més necessites”. Aleshores, amb resignació militar, baixaré el  cap i faré una prova de reforç de la pròpia convicció…La qual cosa  no garanteix –de cap manera– que avali aquest fals optimisme. 

Tot i això, sapigueu –Reis d’Orient– que mai no deixaré d´esperar vos amb il·lusió renovada. Any rere any. Tibant de Joan Maragall, us  diré que “quan vingui aquella hora de temença en que se m´acluquin  aquests ulls humans, obriu-me´n, Senyor, uns altres de més grans”.  Mantinc viva la flama i el gaudi d´un somriure infantil. Per Reis, el regal que tinc més present fou un mini.teclat musical. Aquell detall  configura la base de la meva estima incondicional per la música. 

Amb o sense cavalcada de Reis per culpa de “la pruna” de la COVID,  aquest any em conformo amb un tast musical d´en Bach, baixat del  Youtube. Més concretament, la seva obra més llarga: “la Passió  segons Sant Mateu”. Al·lucinant ! No necessito res més. Grato el cel. 


Comment

  1. … a los niños se les engaña, literalmente, con el cuento de los reyes magos, que en realidad son los padres, para que cuando crezcan sigan con la ilusión -palabra que significa eso, engañifa- de que hay alguien que -porque sí- les vaya a dar aquel regalo ansiado con el que fantasean siempre… y ese alguien será un ser imaginario todopoderoso que aparentemente controla tipo big borther el éter mundial… afortunadamente, la mayoría de los niños y niñas, al crecer, se desentienden de este engaño, sin enfadarse demasiado con sus progenitores, y se desafectan en cuanto a la otra gran mentira, la de los dioses y demás morralla… todos? pues no, algunos siguen obcecados en somiar truites, y resultan hasta cierto punto kitsch, sino fuera que con su tontería lo que hacen es que perdure el infausto desvío de once mil millones de euros anuales a la secta talibán vaticana… en fin… que sepas que no todos sonreímos cuando nos cuentas tus simpáticas creencias y autoengaños…

Deja un comentario

Your email address will not be published.