“És en donar que rebem”

Fa 5 anys i mig que disposo d´aquesta talaia diària del diari local.  Confesso que em sento molt afalagat amb aquesta confiança que  se´m dóna. Alhora, no amago que sovint em sento un pèl aclaparat  per responsabilitat que se´n deriva. Suposo que ésprou fàcil  d´entendre. Opinar i fer-ho sense embuts comporta la convivència de  diferents controvèrsies enfrontades: aprovació, oposició, gelosia,  calúmnia, etcètera. En sóc plenament conscient. Un cop fet aquest  preàmbul, passo a parlar del sant que avui ens marca el calendari. 

Sant Francesc d´Asís és un referent que es fa estimar de tothom. El  seu carisma sedueix, fins i tot, els agnòstics. Els valors que conreava  –des de sempre– amaren el cor i els sentiments d´aquells que puguin  ésser els més durs de pelar. Un estol de pautes i normes abocades  al reglament de l´orde franciscà, que ell fundà. 

Nascut l´any 1181, se´l considera figura cabdal en l´espiritualitat de  l´Edat mitjana. Fins a l´extrem de referir –ell mateix- que “un raig de  sol és suficient per a espantar moltes ombres”. També que “cal tenir  paciencia amb totes les coses. Tanmateix, sobretot amb un mateix”. 

De fet, quanta més se´n gasta, més se´n té. En tot plegat, el que tenia  molt clar era que “de res no serveixen els sermons, a menys que el  caminar propi esdevingui la nostra prèdica”. Quants polítics i preveres  del món actual no quadren allò que volen vendre i el què fan. Quanta  hipocresia ! N´hi ha que et miren amb un cert orgull, perdonant-tela  vida. Es creuen per damunt del bé i del mal. No practiquen “la  cortesia, germana de la caritat, que apaga l´odi i fomenta l´amor”. 

Tal com he referit al títol de la meva columna, aquest sant tenia ben  assumit i interioritzat l´esquema del voluntariat pur i dur. Una gran  filosofia vital de cara a desenvolupar projectes de tota mena. Era feliç  perquè mai no tenia ni retenia res per a sí mateix. Proclamava –als  quatre vents– “necessito poques coses. I les poques que necessito,  les necessito poc”. Quina fondària i quin nucli de contingut esencial ! 

Les paraules buides se les endú el vent. Es dilueixen en la inèrcia del  dia a dia. És ací on, abans de cloure l´escrit, tibaré d´una darrera cita  seva. La trobo antològica en la crida que hauríem de sentir tots de  cara a ésser sal i llavor del nostre món: “el testimoni dels nostres fets  poden ésser l´únic sermó que algunes persones escoltin avui”.