Siguin totes i tots vostès molt benvinguts i benvingudes a l’acte de commemoració de la Diada del Poble de Menorca en el dia de Sant Antoni, patró de la nostra illa.
Des de la seva instauració l’any 1981, aquest acte ha significat, any rere any, la reunió d’una magnífica representació plural i diversa de la vitalitat i l’empenta de la societat menorquina.
I tot i que ho dic amb tota la prevenció del món, la paraula reunió ha guanyat enguany, segons el meu parer, una rellevància especial.
Perquè ens hem pogut tornar a ajuntar, a la fi, sense restriccions. Tot i que, açò sí, amb cautela, amb tota la prudència que fins ara hem sabut demostrar. Car el virus de la Covid continua amenaçant la nostra salut i la nostra prosperitat.
Les famílies i els amics ens hem pogut reunir (retrobar), per Nadal, a la fi, amb la normalitat que tant enyoràvem.
I ara també esteim podent celebrar amb una normalitat exemplar els actes tradicionals (religiosos i civils, tant solemnes com festius) en homenatge a Sant Antoni, patró de Menorca, i de celebració serena de la nostra menorquinitat.
És, aquest, un legítim sentiment col·lectiu de pertinença que ens identifica i ens distingeix. Que és patrimoni de totes i de tots i que, per tant, no és de ningú. No ens fa ser ni millors ni pitjors, però ens enorgulleix i ens defineix com a menorquins.
Ara fa un any, tal dia com avui, vaig voler posar l’accent en la necessitat de preservar, sobretot, la nostra cohesió social.
Em permetin que hi insisteixi avui. Perquè la cohesió social és l’enorme valor distintiu que fonamenta la nostra convivència. És el motor moral que ens ha d’ajudar a superar la situació d’incertesa econòmica i social que esteim patint.
Si som capaços de mantenir aliades les voluntats de totes i de tots, serem capaços, des de la complicitat social, de vèncer totes les dificultats.
Les dures i complexes conseqüències de la guerra d’Ucraïna sobre l’estabilitat econòmica, social i comercial han obligat les ciutadanes i ciutadans d’arreu d’Europa a fer front a unes inesperades adversitats que han vingut a afegir-se a les incerteses provocades per la pandèmia.
Però tot i així, les menorquines i els menorquins hem sabut posar rumb amb decisió, coratge i encert cap a la recuperació de la prosperitat i el benestar.
Hem reprès el camí amb dedicació i esforç. Tot i que no podem deixar de tenir presents en tot moment les enormes dificultats que moltes famílies estan passant, aquest hivern, davant l’escalada dels preus dels aliments, dels combustibles, de tants de béns i de serveis essencials.
La fortalesa del nostre teixit productiu ens ajuda, sens dubte, a apaivagar les conseqüències de la guerra sobre el benestar de les famílies menorquines. Amb el suport capital, és clar, de la combinació d’iniciatives d’impacte de caràcter social, econòmic, legal i laboral que, a l’empara de la Unió Europea, han impulsat els governs d’Espanya i de les Illes Balears, el Consell Insular i els vuit municipis de l’illa.
Però si hi ha un factor determinant que ens assisteix, aquest torna a ser, sense dubte, la nostra cohesió social.
És el millor antídot contra la incertesa que s’ha encletxat en la consciència col·lectiva per mor de tantes adversitats encadenades. I ens permet teixir una espessa xarxa de complicitats que ens ajuda a protegir-nos dels perniciosos efectes psicològics que genera aquest sentiment d’incertesa, compartit per tanta i tanta gent, que ha sorgit, arreu, arran de la pandèmia i ara la guerra i les seves conseqüències.
Menorca (i així ho avalen les xifres econòmiques i laborals) ha sabut reprendre el camí amb vigor i amb convicció. Ha respost d’una manera positiva, destacada, als enormes desafiaments econòmics i socials que la confluència de tantes circumstàncies adverses ha provocat en les societats del nostre entorn mediterrani.
Si ho hem pogut fer així, d’aquesta manera remarcable que reflecteixen les dades, és perquè abans la societat menorquina havia sabut recórrer amb encert i prudència un llarg trajecte a la recerca de la prosperitat i el benestar, en cerca del creixement econòmic.
I perquè ho hem fet (i aquí hi ha la diferència) tot fent un bon ús (un ús més responsable i prudent) dels fràgils i més preuats recursos naturals. Perquè hem sabut renunciar amb seny a la permanent temptació de l’abús. I a aquesta proverbial prudència en l’ús del territori i del paisatge, s’hi han afegit la moderació demogràfica i la solidesa de la nostra cohesió.
Tot açò ha permès de crear, amb el temps, una trama de certeses socials que avui configura una plausible percepció de seguretat, de confiança, que va més enllà de la proverbial tranquil·litat que respiram en els nostres pobles i ciutats.
Aquesta seguretat ha de ser un valor capital que hem de sebre promoure i enfortir. És una percepció que hem de voler constatable. I que hem de consolidar a través de la generació de la confiança col·lectiva en els serveis públics essencials (l’educació i la sanitat), en la qualitat ambiental i dels aliments, en la promoció de la cultura, de la innovació i del coneixement i en la protecció de les activitats enconòmiques tradicionals. Perquè juntament amb la preservació del valuós patrimoni artístic, històric i natural que atresoram, són elements essencials per a garantir la nostra qualitat de vida d’avui i de demà.
I endemés configuren (segons el meu parer) els arguments centrals per tal de fer que, amb l’esforç i la cooperació de totes i de tots, la nostra primera indústria (el turisme) sigui capaç de generar una prosperitat que pugui ser compartida per cada vegada més persones i més sectors de l’activitat econòmica global de Menorca.
Perquè des de la ponderació que ens ha de seguir caracteritzant, el turisme ha de poder ser el motor del benestar de totes i de tots. No pot esdevenir, per excés, la font de la discòrdia. S’ha d’harmonitzar amb la tan preuada cohesió social que he volgut situar en l’eix central de la meva intervenció d’avui.
Crec que totes i tots ho podem compartir. Perquè allò que ens ha permès distingir-nos a l’hora de fer front a les conseqüències de la dura crisi combinada que hem viscut ha estat, precisament, la diferenciació de la nostra proposta.
Si avui el nostre model és considerat arreu com un model, és perquè hem sabut seguir el camí que vam sebre elegir quan vam traçar el nostre rumb.
Vet aquí l’origen de la confiança que la seguretat genera en el nostre entorn i que ens distingeix, que ens fa ser diferents i atractius.
Menorca ha seguit la seva pròpia via cap a la prosperitat sense haver volgut cercar mai cap drecera traçada per l’egoisme generacional.
Hem sabut avançar sempre a un ritme sostingut i sostenible. I açò ha permès que la cohesió social de la que fa un moment els parlava, hagi pogut superar fins i tot els pitjors tràngols.
I si hi ha un símbol remarcable d’aquest trànsit col·lectiu, és, sens dubte, la declaració de Menorca Reserva de Biosfera per part de la UNESCO, que enguany complirà trenta anys.
Va ser una fita cabdal per a la nostra societat. Ens n’hem de sentir orgullosos.
Hem d’estar profundament agraïts a la molt bona feina que des del Consell Insular i des de l’Institut Menorquí d’Estudis es va fer llavors per aconseguir-ho. I no podem oblidar, és clar, la generosa dedicació de tantes persones i entitats cíviques com van treballar per aconseguir la preuada distinció de la UNESCO.
I tot i que la guerra d’Ucraïna ha demorat la decisió, la bona feina feta avala també, amb fonament i causa, la nostra esperança que ben prest la UNESCO reconeixerà la cultura talaiòtica de Menorca tot declarant-la patrimoni de la humanitat.
Així enllaçaríem i projectaríem cap al futur, com si fos el fil conductor de la nostra història, la capacitat que hem tingut de preservar els vestigis del nostre origen més remot amb la conservació dels valors fundacionals que van sedimentar la Declaració de Menorca Reserva de Biosfera.
El magnífic conferenciant que avui ens acompanya ens parlarà, precisament, sobre la Reserva de Biosfera. El senyor Pere Gomila, poeta i destacat intel·lectual de llarga trajectòria i compromís, ens en parlarà amb molt millor veu i molt més sòlids arguments del que podria fer-ho jo. No gosaré, per tant, d’emular-lo.
Però em permetin que posi l’accent, per un moment, en el valor que la declaració de la UNESCO té, precisament, en tant que distinció, reconeixement. Aquest és el seu valor capital. I ens ha de servir de brúixola cap al futur.
Els èxits d’una societat solen ser conseqüència d’haver sabut triar el rumb, tot maldant no desviar-se mai de l’objectiu traçat per cap altra cosa, és clar, que per esquivar els possibles esculls que la societat es pugui trobar en el seu navegar.
En reconèixer formalment el model de creixement sostingut i respectuós amb l’entorn que distingia (i distingeix) Menorca, la UNESCO va voler honorar els sacrificis i els esforços de tantes generacions de menorquines i de menorquins com havien fet possible d’arribar a una fita tan significativa com és la Declaració.
Perquè el reconeixement de la UNESCO representa, per damunt de tantes coses, un merescut homenatge al seny, a la intel·ligència col·lectiva que havien demostrat les generacions de menorquines i de menorquins que havien generat les condicions econòmiques, socials, ambientals i patrimonials que el van fer possible.
Avui, senyores i senyors, ens tornam trobar en un moment decisiu de la nostra història. Però Menorca ara té (com mai abans no les havia tingut) unes eines polítiques excel·lents per decidir per ella mateixa el seu futur.
La maduresa institucional i el vigor competencial que ha assolit el Consell en tant que govern de Menorca és un argument que ha de servir per voler sumar sempre (i ha de poder sumar sempre) en favor de la cohesió social de la que fa un moment els parlava.
Ben prest podrem començar a constatar els positius efectes que la recentment aprovada nova llei de Consells tindrà sobre el funcionament de la nostra primera institució. I, en conseqüència, sobre els serveis a la ciutadania, que podrem prestar amb molta més eficiència.
Dia 1 de març farà quaranta anys de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. I dia 28 de febrer en farà setze de la profunda modificació que tant de nervi polític i musculatura competencial va atorgar (en bona part encara en potència) a la institució que tenc l’honor de presidir.
Hi ha molt de camp per llaurar encara en el desenvolupament competencial de l’Estatut. Hem d’avançar, amb seny i prudència, en el seu ple desenvolupament.
Les menorquines i els menorquins som, volem i podem ser exigents perquè ens exigim. I volem decidir perquè només així (des de l’assumpció de la pròpia voluntat col·lectiva) serem capaços de sumar. Perquè la voluntat de Menorca és, sempre, la de sumar. Avui, en la Diada del Poble de Menorca, és el moment quan més convé remarcar-ho.
Hem de continuar enfortint les capacitats polítiques de la nostra illa. Sempre des de la lleialtat i de la cooperació, des del diàleg i des de l’acord. I hem de ser capaços, també, de muscular més i millor els nostres municipis, els ajuntaments, i la cooperació institucional.
Perquè com ens ha ensenyat la pandèmia de la Covid, la unió ens fa més forts, estar més afinats en la presa de decisions.
Moltes societats cerquen avui de traçar el rumb que Menorca ha anat seguint. Molts d’indrets volen seguir la nostra estela. I arreu sentim pronunciar (i en molts d’idiomes i dialectes) paraules que les menorquines i els menorquins tenim incorporades des de fa temps en el nostre diccionari col·lectiu: sostenibilitat, equilibri, preservació…
Però no ens creguéssim, per res, que som a port. Les societats mai no hi arriben. No podem caure mai en la complaença. I hi ha reptes capitals, com el de l’habitatge, que sabem que no podrem afrontar tots sols. Però allà on les nostres capacitats competencials o financeres es quedin curtes, hi ha de poder arribar la fermesa dels nostres arguments. I açò només serà possible si articulam les nostres raons des del diàleg i des de l’acord polític i social. Perquè tothom ha de poder construir el seu projecte personal de vida des de la dignitat. I açò passa, sens dubte, per l’accés a un habitatge en condicions.
I hem de resoldre el problema de la mancança i de la qualitat de l’aigua. Hem de garantir en tot moment la suficiència energètica i el seu origen renovable. I hem d’avançar cap a una gestió exemplar dels residus.
I hem de fer del transport i de la connectivitat uns drets que siguin capaços de generar l’accés a altres drets, a noves i millors oportunitats. Perquè no podem ni volem ser una illa aïllada. Sinó uns actors actius i decisius en aquest món accelerat, interconnectat i en canvi constant que és la societat europea de la que som part irrenunciable.
El creixement econòmic fonamentat en les indústries vinculades al turisme ha de seguir essent el cor que bombegi l’energia necessària per a la nostra prosperitat i benestar.
El camí que vam triar es fonamenta en la qualitat i la diversificació, en la prolongació de la durada de la temporada i en la integració dels sectors productius tradicionals en l’activitat turística. A partir, sempre, de la preservació dels nostres principals recursos naturals i de la planificació amb mesura de les infraestructures bàsiques.
Vam ser capaços de marcar-nos aquests objectius capitals a partir del diàleg polític i social. Sense objectius, no hi ha cap èxit possible. Ara, si l’èxit arriba a suplantar o a superar els objectius sobre els que s’ha basat aquest mateix èxit, el preu pot arribar a ser la corrosió de la convivència, la pèrdua de la cohesió social.
Per açò (hi insistesc) hem de ser capaços de mantenir l’equilibri, la ponderació que amb tant d’esforç i sacrificis hem aconseguit, la confluència entre la protecció de la convivència i la generació de noves oportunitats. I açò només serà possible si som capaços de fer-ho a través del diàleg i de l’acord.
De la convulsa societat europea que ha sorgit de la pandèmia n’estan emergint nous valors que estic segura que, col·lectivament, les menorquines i els menorquins compartim.
Europa mira avui el futur des de la necessitat imperativa de la transformació energètica i de la diversificació productiva, tot apostant per les indústries fonamentades en el coneixement i per la digitalització de la societat i de l’economia.
La clau és l’aliança entre la innovació i la qualitat en la producció dels bens i dels serveis. I, ben especialment, dels béns essencials de consum: els aliments.
I açò, a Menorca, ja fa temps que ho prediquen i ho practiquen molts dels nostres l’amos i madones, els nostres pescadors així com les noves indústries de transformació i els comerços de restauració que han sorgit al seu voltant.
El nostre camí, sens dubte, és el camí d’Europa. I ho és a partir del principi de la integració social i del reconeixement de la igualtat real i efectiva, en tots els àmbits de la nostra vida, que Europa avui pregona.
Europa ho fa (i ho feim) davant la greu amenaça que representen, per a la nostra societat i els nostres valors, els atacs a la legitimitat democràtica que la intransigència perpetra amb salvatgia arreu del món.
Europa, davant la intransigència i davant la guerra, parla avui el llenguatge de la cooperació i el diàleg, del consens i la solidaritat.
Aquests nous vents que ara bufen a Europa la fan navegar amb el rumb que les menorquines i els menorquins ja hem sabut solcar des de fa temps. Són uns vents d’esperança per a una societat que avança a través del diàleg entre la innovació i la tradició.
Sabem cap on anam. I el vent avui ens és més favorable que mai, perquè en som pràctics en el seu navegar.
La pandèmia i la guerra han castigat el nostre benestar i la nostra prosperitat. Però a partir de la cohesió social i de la capacitat d’empenta i seny de les menorquines i els menorquins, ens hem sabut refer.
Tenim les eines. Tenim els arguments. Tenim la força i tenim la gent. La gent capaç i preparada, sensata i feinera, de Menorca.
Podem encarar, per tant, el futur amb confiança. Des de la singular seguretat que ens distingeix. A peu dret. Amb l’orgull de ser qui som i ser com som.
Perquè tot i les adversitats que marquen amb dolor el signe dels temps presents, hem sabut alçar-nos i seguir fent el nostre camí rumb a la prosperitat i el benestar. Amb optimisme, amb seguretat i amb confiança.
Ja ens ho va deixar dit Joan Francesc López Casasnovas, el poeta Pere Xerxa, conseller qui va ser d’aquest Consell i que tant prest ens ha deixat, quan tanta vida li havia de quedar encara:
Amb l’alegria d’alçar-se
si el temps l’havia esbatut,
indomablement vençut,
no es dava pus per retut:
qui cau i torna a aixecar-se
és com si no hagués caigut.
Molt bon dia de Sant Antoni tenguin.
I molts anys a tots els Antonis i totes les Antònies.
