L’inici de la COVID va portar empatia entre les persones i va despertar el nostre esperit més solidari. Passat el tancament i el pic més alt de la pandèmia, sembla que per a algunes persones i professionals també es va emportar la humanitat. Remarco que només per a alguns.
Fa poc la COVID es va emportar a una amiga. Passo a resumir el que la seva filla m’ha comptat. Va ingressar a la seva mare a urgències un dilluns, el dimarts li donaven d’alta. Va tornar a ingressar el dimecres i li volien donar l’alta el dijous. Ella es va plantar i va dir d’aquí no em treuen ni a mi, ni a la meva mare. Ella no està bé. Pel que sembla un altre metge va veure el problema. I efectivament tenia raó, van ingressar a la seva mare, encara que pel que sembla va anar tard. Al cap d’uns dies moria.
El seu dolor a part del de perdre a una mare. La mala atenció que va rebre a urgències enfront de l’exquisida atenció que li van donar una vegada ingressada. El metge li va comentar que d’haver pogut actuar abans hagués tingut alguna possibilitat més.
Sembla que la COVID s’ha convertit en una rutina. Sembla que una persona gran amb COVID ja no dona esperances. Li va faltar atenció a urgències i una vegada va arribar a planta, la bona atenció rebuda arribava tard.
La COVID continua existint, continua emportant-se a les persones, continua deixant dolor al seu pas. I està deixant, i ha deixat moltes seqüeles. Tant físiques com emocionals.
.- Aquest és un article d’en Juan Juncosa i AMIC per a Menorcaaldia
