Heus ací un terme anglès equivalent a “es va despertar”. Essent mínimament analista i crític, però, penso diferent. Sóc dels qui creuen que el despertar s´ha ben estabornit. Gran majoria de personal està adormit i amurmat. Tant els hi fot vuit com vuitanta. El criteri mai no forma part del seu quefer habitual. Van a toc de xiulet. Es deixen dur per la inèrcia de la gran “massa”. No aspiren a canviar res en positiu. En tot cas, es queixen --sotto voce-- però no endeguen cap projecte personal interessant que faci per millorar l´entorn i el món actual.
Ací, doncs, contraposo dos fets històrics relacionats amb les dates que vivim: avui s´acompleixen 40 anys de la victòria del PSOE a les eleccions del nostre país… I, el proppassat 11 d´octubre, 60 de l´inici del Concili Vaticà II. Dos fets puntuals ben importants --un, polític i,
l´altre, socio.religiós-- que haurien d´haver sacsejat i “projectat” molt més enllà de la xerrameca barata i buida amb que ens enfarfeguen.
Un tal Felipe González --reconvertit sospitosament envers posicions acomodatícies-- va patentar la idea del “canvi pel canvi”. I, de la mà visionària i profètica de l´anomenat “Papa bo” (Joan XXIII), l´església catòlica es proposava endegar un procés similar: allò que, molt encertadament, alguns analistes van batejar com “l´aggiornamento”.
D´aleshores ençà, “each other” caigueren en el conformisme. Mirant, a hores d´ara, l´evolució de tot plegat, m´aclapara el desencís “d´uns i altres”. Sense un sol serrell de pessimisme i cercant una anàlisi fredament objectiva, no arribo a copsar avenços de gruix i calat. Termes com la justícia social, la solidaritat, el repartiment de la riquesa, la immigració, els desplaçats (que no pas refugiats), la plena ocupació o la pau real brillen per la seva absència. Grans fòrums internacionals (en format ONU, U.E., G20, G7, FMI i altres “herbes”) han encabit un seguit de personatges tibats egocèntricament que no resolen ben bé res. Això sí, tot i tenir uns perfils de coneixement molt sovint més que justet, se´ls remunera amb xifres escandaloses. El mateix passa --a un nivell inferior-- en governs locals, autonòmics o estatals. No arribo a determinar una sola figura que em faci el pes, en base a una decència, integritat, compromís i altruisme contrastat.
Mentrestant, davant del “woke”, advoco per un “stand up” contundent. Un “to rebel” contra un “statu quo” complaent, estorat i manit. Au va !
Woke
