El gran drama del segle XXI, una tragèdia fins i tot, és que la societat ha perdut el sentit de la reciprocitat. Traduït al llenguatge tradicional i vulgar, aquesta pèrdua tràgica i dramàtica es podria concentrar en la frase de la meva àvia Maria que em deia amb una ingènua i amorosa seguretat: “No facis als altres allò que no vulguis que et facin a tu”.
La meva àvia materna, silenciosa, resignada i patidora, m’ho va dir més d’una vegada. Per tant, a aquest nou món que va sorgint de l’obscuritat amb la forma d’un Leviatan biològic i tecnològic em costa acostumar-m’hi encara que, cada vegada estic més convençut que hem de seguir l’exemple resignat i poderós dels ullastres menorquins tombats cap al sud (arbres vençuts que mussiten síl·labes inconnexes que no sabem desxifrar paraula per paraula però sí el missatge contundent que ens volen transmetre) quan bufa el vent de tramuntana.
No crec en les casualitats i sí en un batec del temps que és copsat per molts de radars emocionals repartits estratègicament arreu del món. Dijous dia 21 de maig vaig pujar a la muntanya de Montjuïc per assistir a l’estrena de l’obra de teatre Contra Antígona de la dramaturga i directora madrilenya Andrea Jiménez i la col·laboració de Victoria Spzunberg. A la sala Fabià Puigserver que, segons ens informa Corifeu, admet assegudes quatre-centes persones, Hèmon, interpretat per Marc Soler, diu: “Els arbres que es dobleguen salven el brancam / i el que s’hi tira en contra, soca i tot es perd”.
I, com fan els grans poetes i dramaturgs com ara Sòfocles, no tenen por de les redundàncies perquè, com es pot comprovar amb els edificis sòlids i les columnes que els sustenten, la repetició pot ser fonamental, hi afegeix sense respir una segona analogia contra la rigidesa a l’hora de la resistència als versos immediats: “També el qui en una barca no cedeix, / tesant l’escota que la mana, la capgira i és / de quilla enlaire que llavors fa el mariner”. Dues analogies, una de terra i l’altra de mar, de l’aigua perquè quedi clar el missatge, millor dit, la imatge, que Sòfocles, a través de l’obra, vol donar, vol deixar incrustada, com una pagellida a les roques, a la ment de l’espectador.
Però no vull fugir de la reciprocitat que he esmentat. Què fer davant aquest canvi que s’atansa imparable i des de l’obscuritat, ha quedat clar, il·luminat. Fixem-nos en la malaltia que ho ha provocat, la crueltat, i fem-ho a través dels exemples. Ens diu el poder que no mesclem política i esport. El rei Felip VI -em referesc molt als monarques perquè ocupen el punt més alta de la piràmide i, per tant, si és practicada per l’elit màxima significa que és sistèmica- ha donat la llista de convocats de la selecció espanyola masculina de futbol que ha de participar al proper mundial; a la final de la Copa del Rei de futbol sona l’himne sense lletra espanyol. Ara, si qualsevol altre barreja política i esport serà massacrat pel relat que ens ha estat imposat.
És un fenomen general. Ha desaparegut el calibratge de la reciprocitat. El veí sorollós es queixa del soroll del veí de dalt però fa cas omís quan qui es queixa és el veí de baix.
Jo puc ser molest però quan em molesten fan emergir el lleó que duc a dins. Un poderós Leviatan està avançant a través de la foscor però sempre hi ha hagut canvis. Hem d’acorar el seu caparró i intentar comprendre’l. Tal vegada ens devorarà. Tal vegada farà sorgir un món millor. L’únic que no ens podem permetre, com demostra l’actitud de Creont amb Antígona és la rigidesa excessiva. Si cometem aquest error pot succeir que l’inexpert Leviatan trenqui tot allò que, durant milers d’anys, la humanitat ha construït.