A la ciutat suïssa de Berna, milers de persones fan servir el corrent del riu Aar de 295 quilòmetres de llargada i que neix en el massís de l’Aar-Gothard i és afluent del Rin, per tornar a casa després de fer feina a la capital del cantó de Berna i de la Confederació Helvètica. Es llancen a l’aigua des dels molls o dels ponts de la ciutat suïssa, posen la roba i tot allò que no vulguin que es banyi dins bosses hermètiques i es deixen endur corrent avall, com si fossin barques a la deriva, cap a la mar -perquè tots els rius acaben a la mar, ja de manera directa o de manera indirecta a través d’altres rius més importants si en són afluents- i s’aturen a l’indret exacte on volen arribar on hi deu haver, imagín, cordes o boies amb un hipotètic codi postal gràcies a les quals poder desviar la seva trajectòria aquàtica i empesa per la física de manera cinètica, hipnòtica i natural.
Em ve al cap aquella frase d’Ovidi (“Insensat el nedador que, podent anar a favor del corrent, s’entesta a anar-hi a la contra”) i aquest tret de la personalitat dels suïssos -sensats i neutrals- em fa pensar en la bondat de la frase del poeta romà o en un excés de conservadorisme paralitzador que no ens permetria avançar, que no hagués permès avançar la humanitat. No ho tenc clar, però veig un caminant a la ciutat de Berna o de qualsevol altra ciutat del món deixant-se endur pels homenets verds dels semàfors urbans sense donar importància al destí final, a una pautada destinació. L’spleen baudelairà. Però els nedadors suïssos sí que es dirigeixen a un indret concret i aquest no és altre que a ca seva.
I una segona pregunta que s’encavalca: existeix a la vida quotidiana aquest corrent del riu Aar que ens permet abandonar-nos-hi amb plaer i que ens dugui a casa, a la llar familiar on hi trobarem seguretat i els éssers estimats? Des d’Ulisses sempre hi ha d’haver un motiu per al desplaçament geogràfic. La guerra de Troia, en el seu cas, i un retorn, aquest sí, més lúdic i endut per les circumstàncies i l’atzar; de fet, segons els historiadors, el retorn a Ítaca de l’heroi grec va durar deu anys. I estava tan fet pols, semblava més un vagabund que no un rei, que només el va reconèixer el seu ca, només el va distingir de la resta d’humans de l’illa el seu gos Argos. Així que el paral·lelisme dels nedadors suïssos del riu Aar tindria més a veure amb el retorn d’Ulisses que en la sortida d’Ulisses per anar a lluitar a la guerra de Troia que seria l’anada a la feina dels treballadors.
Sigui com sigui, sigui insensat nedar a favor del corrent com diu Ovidi o sigui fer-ho a la contra com han actuat la majoria de grans personatges de la humanitat que ens han fet avançar fins a un futur millor (o no), tots reconeixem quan ens trobam dins un d’aquests corrents cristal·lins que ens duen, no a ca nostra, sinó a un indret millor al qual se’ns és permès arribar-hi sense esforç.
Quan ens enamoram, per exemple. Llavors som dins aquest corrent càlid i cristal·lí. La nostra vida duia una inèrcia que fregava fins i tot la paralitzadora i previsible rutina i, amb l’aparició de l’amor, de la persona estimada, aquesta realitat pausada esclata i ens duu a indrets que mai havíem imaginat. Per tant, la modesta conclusió és que hem de cercar sense desesperació aquest corrent cristal·lí -càlid o gèlid perquè no crec que a Suïssa la temperatura dels rius sigui sulfúrica- i, quan el trobem, llavors sí que podem fer una feixina hermètica amb tot el que no volem que es banyi i llançar-nos-hi sense por i que l’aigua ens meni allà on ens vulgui conduir.