Les casualitats a vegades fan por. O no n’haurien de fer. Tal vegada hi ha casualitats com aquesta que estan més relacionades amb l’estadística que amb l’atzar. Som de biblioteques. I ho som per diverses raons. Una, econòmica. El meu ofici d’escriptor no em dona per pagar-me cada any unes vacances a les Bahames. Encara que hi ha una raó més pregona. No m’agrada acumular. L’acumulació em produeix un estrany malestar. Per tant, sempre m’ha agradat envoltar-me d’objectes imprescindibles i precisos.
El mateix passa amb els llibres. Si em donessin un preu raonable -que no és el cas- em vendria tots els llibres que no m’interessen i formaria una biblioteca selecta.
La tercera raó, relacionada amb aquesta segona, és que a vegades només vull consultar una dada concreta i la resta del llibre no m’interessa. Per aquest motiu les biblioteques públiques em semblen l’invent més sublim de la humanitat. I passa que Barcelona té la biblioteca més polida del món. És la Biblioteca Gabriel García Márquez. Hi vaig anar per treure un llibre que havia vist que tenien al seu catàleg i vaig trobar-me-la tancada per culpa d’una de les centenars de vagues que assoten la socialista ciutat.
Hi vaig tornar dies després i vaig treure el llibre El formatge i els cucs. El cosmos d’un moliner del segle XVI de l’historiador italià Carlo Ginzburg i que està protagonitzat per Menocchio, un moliner friulià. I ha succeït, d’aquí l’esmentada casualitat, que el fill de la sublim escriptora Natalia Ginzburg, s’ha mort aquest passat setze de juny.
Pots dir: quina casualitat! I t’ho compraré. També pots pensar que com que havia nascut l’any 1939 i tenia, per tant, 87 anys les probabilitats de morir eren moltes -de fet, la meva mare, nascuda també l’any 1939 va morir fa uns anys- ja que la mitjana d’edat entre els homes a Itàlia és de 81,5 voltes al sol. Així que, la notícia de la seva mort, que em va arribar a través de l’amiga, il·lustradora italiana i professora de la Universitat de Venècia Marilena Nardi, és una mescla entre probabilitats i casualitats.
Què ens diu El formatge i els cucs que va ser editat en català de manera molt encertada per Publicacions de la Universitat de València? Primer de tot, el títol. És un títol extraordinari. Hi ha autors que no donen importància al títol de les seves obres però aquest és la porta d’entrada a un llibre.
En segon lloc, l’escriptura. Està molt ben escrit. Moltes vegades els historiadors escriuen amb el cul i, a vegades -un cas menorquí d’escriptura primorosa que em ve al cap és el de Micaela Mata- escriuen com els àngels. És el cas de Carlo Ginzburg i del seu llibre. I, per acabar i rematar, el que ens diu i el camí que va obrir i que jo, de manera intuïtiva, he recorregut des que vaig unir el naufragi del General Chanzy -un fet històric d’abast mundial- amb les aventures i desventures d’uns desarrelats que vivien a les coves de Cala Galdana, a la meva primera novel·la Nàufrags. I sempre hi ha un pioner i, aquest, no és Carlo Ginzburg sinó Walter Benjamin que diu al llibre de l’italià una frase que és definitiva i il·luminant: “Però Menocchio és alhora el fragment perdut, unit casualment a nosaltres, a la nostra pròpia història. Aquella cultura va ser destruïda. Respectar-ne el residu d’indesxifrabilitat que resisteix tot tipus d’anàlisi no significa caure en la fascinació idiota d’allò exòtic i incomprensible. Només significa prendre nota d’una mutilació històrica de la qual, en certa manera, nosaltres mateixos som víctimes. ‘Res del que es verifica es perd per a la història’, recordava Walter Benjamin. Però ‘només la humanitat redimida toca plenament el seu passat’. Redimida, és a dir, alliberada”.
Els molins de la novel·la publicada per Columna Edicions són molins d’aigua. La feina de moliner és la mateixa. La farina és l’aliment primordial de la Mediterrània. El formatge ens el menjarem amb el pa elaborat amb la farina. Els cucs són els cucs de la farina, els simbòlics Tenebrio molitor que, a Menorca, es feien servir per caçar ocells amb les ballestes, amb les trampes. O també són els cucs que faran la feina de la natura quan ens morim. I, casualitats a part, la pregunta que em faig és la següent: ha estat enterrat o el cos de Carlo Ginzburg ha estat incinerat? Són preguntes que no tenen importància. Tret que siguis un cuc.
