El poeta antillà nascut a Santa Llúcia, per tant illenc, Derek Walcott que va guanyar el Premi Nobel de Literatura l’any 1992 parla moltes vegades als seus poemes dels pintors de l’interior de les closques de petxines; un ofici insular relacionat amb el turisme ja que després venien el seu treball final i artesanal als estrangers. Al poema Una carta de Brooklyn el poeta escriu els següents versos: “A horn-painter, he painted delicately on horn, / He used to sit around the table and paint pictures”. Uns versos que han estat traduïts al català com “Era un miniaturista de closques de petxines, pintava delicadament damunt la nacra, solia seure al voltant de la taula i pintar paisatges”.
Aquests pintors de nacres, que és l’interior polit de les petxines, han existit sempre a les illes i també a les costes marítimes ja que és un material pobre i de rebuig que apareix a les voreres de les platges mesclat amb l’arena i que, no ho hem d’oblidar, contribueix i ha contribuït a la formació d’aquesta pedra cantada per un altra poeta illenc, W. H. Auden, que és el marès i que conforma l’assentament, per la seva capacitat de formar aqüífers accessibles, de pràcticament totes les poblacions menorquines: “Si forma aquells paisatges que nosaltres, inconstants / enyorem constantment, és sobretot perquè / la dissol l'aigua. Mira aquests vessants arrodonits /amb la fragància de la farigola, i, sota el terra, / un sistema secret de coves i conductes; escolta aquestes fonts / que brollen de pertot amb un somriure: / cadascuna va omplint la seva bassa per als peixos / i va fent els seus solcs en un paisatge / capaç d'entretenir la papallona i el dragó.”
És una pedra que uneix, com ho fa l’aigua de la mar, totes les regions marítimes, parlin la llengua que parlin, tenguin la cultura que tenguin: les taules megalítiques estan fetes amb pedra viva de marès com també ho estan certes catedrals britàniques o de certes ciutats croates i també les piràmides de l’antic Egipte.
Encara que parlava de les closques de les petxines, de les conquilles, que tenen aquest interior tan iridescent, llis i suau, i no del marès, ambdós estan relacionades. Record haver vist aquestes obres artesanals i artístiques formant paisatges després de passar per la mà d’un artesà al restaurant de l’illot de Cala Galdana, anomenat Es Mirador, quan l’administrador era en Desiderio Allès o els també grans restauradors coneguts com Can Maseo. Eren nacres i estaven penjades a les parets de manera horitzontal com si fossin quadres. En el seu interior un pintor s’havia entretingut pintant-hi paisatges menorquins.
Produïen una impressió contradictòria. Primer de tot perquè una nacra és l’esquelet extern d’un ésser viu del qual se n’exhibia, en aquest cas, la carcassa. En segon lloc perquè l’interior de les nacres és preciós per la seva esmentada iridescència. Sigui com sigui impactaven encara que estaven destinades a la desaparició per culpa de la fragilitat, a diferència d’altres mol·luscs, de les nacres.
El tercer element que devia impactar a les persones que ja desenvolupaven una consciència que, tal vegada, a diferència dels illencs de la dècada dels seixanta, ja devien tenir els estrangers, els turistes, era la mirada ecologista. Les nacres, o sigui la Pinna nobilis, el mol·lusc bivalve endèmic de la Mediterrània i que és el més gros d’aquest també fràgil mar, ara està en perill d’extinció i és objecte de programes de conservació i de restitució. És de color marró, raspós; pot viure fins als cinquanta anys i es clava de manera vertical damunt l’arena, moltes vegades dins els prats de posidònia.
Però no ens enganem. L’esforçada artesania dels pintors de nacres no era art. Els illencs només tenim, segons Derek Walcott, “... el do de veure les coses / com són, partides per una obscuritat / de la qual no poden escapar”.