Quan se’m va proposar fer aquesta conferència, em vaig emocionar molt. Hi havia gent que opinava que jo tinc alguna cosa a dir, i això sempre resulta molt il·lusionant. La meva primera reacció va ser, com sempre, fer-me una petita bibliografia: cercar als llibres. He llegit sobre pedagogia, sobre dones il·lustres, sobre feminisme; també he anat a
conferències, i m’he amarat de les paraules de moltes dones a qui jo admiro. Durant aquests mesos he guardat en un racó del meu pensament un possible inici per a aquesta conferència. Jo em volia presentar aquí com a Penèlope, reina d’Ítaca, companya d’Ulisses. Una dona que és violentament silenciada a L’Odissea. A un capítol, el seu fill, Telèmac, li diu davant de tots els pretendents que ella no té dret, com a dona, a parlar en públic de cap tema. Li recorda que el seu lloc és a la cambra, ocupada amb el teler i el fus, i que “això de parlar és cosa d’homes”.
Jo volia començar aquesta conferència així, trencar el silenci dient: “Si jo fos Penèlope, reina d’Ítaca, companya d’Ulisses, jo no podria ser aquí avui”. I ho tenia bastant clar, però fa unes setmanes vaig començar a dubtar. Vaig pensar que potser era un inici massa influït per la meva condició d’actriu, jo volia que vostès em prenguessin seriosament, i a les actrius mai no ens prenen seriosament. Vaig escriure diferents inicis i finalment vaig pensar que el millor era ser sincera i acceptar que dubto, i molt. Sempre, de fet. Això respon a dos trets que em defineixen: sóc molt insegura i molt autoexigent. I reflexionant sobre aquesta personalitat meva, sovint tan obstaculitzant, vaig pensar en les dones que tinc al meu voltant, i em vaig adonar que la majoria d’elles són insegures i molt autoexigents. De fet, aquesta és una caracterísitica bastant generalitzada en les dones: sempre pensem que no som prou bones.
Quan fa uns mesos vaig rellegir Solitud, la gran novel·la de Caterina Albert, que signava les seves obres, com tantes escriptores al llarg de la història, amb pseudònim masculí,
Víctor Català, em va sobtar molt llegir-ne el pròleg. Ella, tot un geni literari, introduïa la seva novel·la, una de les obres cabdals del Modernisme, que s’ha traduït a set idiomes, i
que ha inspirat una obra de teatre i dues pel.lícules, demanant disculpes al lector pels molts errors que suposadament hi havia, i es presentava gairebé com si fos una amateur. En aquest cas, parlem d’una escriptora que va néixer l’any 1869, però aquesta actitud, aquesta tendència a infravalorar-nos, la noto sovint en moltes dones que m’envolten. I l’origen d’aquesta realitat es troba, com sempre, en la infantesa. Des que naixem ens
bombardegen amb estereotips que ens fan sentir que som ciutadans de segona, i creixem sense referents femenins que ens serveixin de model i inspiració per tal de progressar i assolir grans reptes.
Saben que només el 7% dels personatges que s’estudien als llibres dels col·legis, instituts i universitats són dones? Aquesta absència de referents femenins al món de les Arts, de la Ciència, de la Tecnologia, en definitiva, a l’àmbit de la creació, és un dels factors que contribueixen a minvar l’autoestima de les filletes.
Hi ha un estudi que es va publicar en una revista científica l’any 2017 que demostra que les filletes a partir dels sis anys ja creuen que les activitats que requereixen més esforç intel·lectual pertanyen als fillets, i que elles han d’ocupar un rol més secundari a l’aula i, per tant, a la societat. Aquest sentiment generalitzat entre les filletes no és fortuït, lògicament. Respon a l’educació directa i indirecta que reben, no només a casa, sinó també, i sobretot, per part de la societat, a les escoles, a través dels mitjans de comunicació, i a les pàgines dels llibres que han construït la nostra cultura occidental.
Virgínia Woolf a la seva gran obra pròpia, va dir que un dia, molt capficada Una cambra en esbrinar el perquè de l’escassetat de referents femenins al món de la literatura, va anar a la biblioteca del Museu Britànic a la recerca d’una mica de veritat. Les prestatgeries de la biblioteca estaven organitzades per temes, i quan va arribar a la lletra “W”, “woman”, es va quedar molt desconcertada: aquella prestatgeria era plena de llibres que hipotetitzaven i teoritzaven sobre la dona. Volums i volums de llibres signats per homes que dedicaven un sense fi de pàgines a elucubrar barbaritats sobre què és o què no és ser dona des de tots els punts de vista imaginables: biològic, filosòfic, històric, antropològic, moral, … Les dones han estat definides per la mirada masculina, que en la immensa
majoria dels casos, no ha estat benvolent. Gens. Sé que entre vostès hi ha grans aliats de les dones en la lluita per la igualtat, però els homes que han escrit els fulls de la Història han esborrat el nostre rastre.
María de la O Lejárraga va ser una de les figures polítiques i, sobretot, literàries més importants del S XX. Ella va signar el 90% de les seves obres amb el nom del seu marit,
Gregorio Martínez Sierra, un senyor que gràcies a això va tenir molt d’èxit, mentre ella moria pobre i oblidada. María de la O Lejárraga va dir: “Les dones callen perquè,
alliçonades per la religió, creuen fermament que la resignació és virtut; callen per por a la violència de l’home; callen per costum de submissió; callen, en una paraula, perquè a força de segles d’esclavitud, han arribat a tenir ànima d’esclaves”.
Per mi, aquestes paraules de María de la O Lejárraga resumeixen segles d’Història femenina. Se’ns ha privat de llibertat, de veu i vot. Se’ns ha limitat l’educació (fins l’any
1910 no es va aprovar una llei en aquest país que permetia l’accés de les dones als estudis superiors). Se’ns ha relegat a l’espai estrictament familiar, fermades a les obligacions
domèstiques i a la criança dels fills. Se’ns ha sotmès a la decisió del pare, del germà, del marit. Se’ns ha ofegat la pulsió intel·lectual i creativa, la voluntat de saber i d’aprendre. En definitiva, segles i segles de no poder ser, no poder dir, i no poder mirar.
Però avui som aquí per parlar d’elles: les intruses. Aquelles que, malgrat els obstacles i contra tot pronòstic, es van atrevir a saber, llançant un desafiament a la societat de la seva època. Dones que van reivindicar aquella cambra pròpia de què parlava Virginia Woolf, i que per aquest motiu van ser titllades de dones baronívoles, desviades, dones-home. Dones que van ser repudiades per les seves famílies, criticades per la societat, cremades o tancades en manicomis. Dones que, en molts casos, van ser pioneres a l’ombra; escriptores, pintores, escultores, compositores, inventores, científiques, filòsofes, fotògrafes… Dones que es van haver d’amagar darrera un nom masculí. I dones que van veure, en molts casos, com les seves obres eren atribuïdes a homes.
Quan era una filleta, vaig estudiar música durant nou anys. Tenia classes gairebé cada dia, a un ritme molt intens. Saben que durant aquells nou anys ningú no em va parlar de cap compositora? Mai no vaig conèixer ni una sola peça signada per una dona. Amb el pas dels anys, i a força d’investigar, vaig descobrir algunes de les grans compositores dels darrers segles, expulsades del Panteó dels músics per la seva condició de dones: Elisabeth Jacquet de La Guerre, Fanny Mendelssohn, Clara Wieck, Cécile Chaminade, Lluïsa Casagemas, María Rodrigo, o la nostra Margarida Orfila…
Durant els anys d’institut, una de les meves assignatures preferides era Història de l’Art. Per què al programa que seguíem, quan es parlava del Modernisme en la pintura, no
s’esmentava Lluïsa Vidal? Per què en tocar el Surrealisme em van parlar de Dalí i es van oblidar de Maruja Mallo? Per què quan vam estudiar el Barroc només ens van donar a
conèixer Caravaggio, Rubens, Velázquez, i no ens van parlar d’Artemisia Gentileschi? I durant la carrera de Filologia va succeir exactament el mateix, la presència femenina va ser d’una escassetat estremidora: ni rastre de
quan vam estudiar la Las Sinsombrero Generació del 27; i ni una sola menció a Diane di Prima o Elise Cowen, entre moltes d’altres, quan ens van parlar dels poetes de la Generació beat.
Podria parlar durant hores d’aquest tema, i m’encantaria donar-los a conèixer un sense fi de dones il·lustres que han de tenir el seu lloc als llibres d’Història i als programes
educatius, si realment volem viure en una societat justa i igualitària. Però avui, d’entre totes aquestes dones, n’hi ha una que té un valor especial per mi, i que reforça el sentit d’aquest pregó: Joana de Vigo i Esquella, nascuda a Ciutadella l’any 1779. Una aristòcrata, enciclopedista, traductora i progressista que m’ha acompanyat
durant tot aquest darrer any. De fet, el 2018 per mi sempre serà l’any Joana de Vigo i Esquella. Però fa un any i mig jo no n’havia sentit parlar mai. Com va entrar aquesta dona
il·lustre a la meva vida? D’una manera absolutament fortuïta.
Fa un any i mig jo estava preparant una nova secció a Ràdio4 sobre creadores silenciades, i volia estrenar aquell projecte parlant d’una menorquina il·lustre. Durant uns dies, en el meu pensament van desfilar diverses dones: na Margarida Comas, biòloga i pedagoga, una de les primeres dones que es va llicenciar i doctorar en ciències naturals. Un esperit compromès, que no només va treballar molt intensament per tal d’introduir la didàctica de les ciències a l’estat espanyol, sinó que també va lluitar perquè les dones rebéssim la mateixa educació que els homes. Na Maria Lluïsa Serra, una dona indispensable per a conèixer la història de Menorca. Fa un parell d’anys vaig anar a una prova per presentar un programa d’Història. Quan hi vaig arribar, em van dir que per parlar d’aquests temes
els encaixava més un home atlètic, un Indiana Jones. Doncs bé, a Menorca vam tenir una Indiana Jones. Na Maria Lluïsa Serra va ser historiadora, arqueòloga, directora de la xarxa d’Arxius, Biblioteques i Museus de Menorca, directora del Museu de Belles Arts, i va ser nomenada com a Delegada Insular al Servei Nacional d’Excavacions. Na Maria Àngels Cardona, llicenciada i doctora en biologia, va guanyar la càtedra de Biologia Vegetal a la Universitat Autònoma de Barcelona, i va ser reconeguda internacionalment per la seva tasca com a investigadora. I finalment na Margarida Orfila, pianista, compositora i
pedagoga. Va ser la primera dona que va finalizar els estudis de contrapunt i fuga a
l’Escola Municipal de Música de Barcelona, amb la qualificació d’excel·lent. Una dona que va arribar a ser una de les figures destacables del cercle cultural del noucentisme català.
Vaig passar uns dies mirant de decidir-me per una d’elles, però va voler el destí que em trobés un matí amb na Fina Salord, tota una eminència pel que fa a l’estudi i la difusió de la cultura menorquina, i em va canviar els plans. Ella em va descobrir na Joana de Vigo i Esquella. Em va dir que feia uns anys que la investigava, i que a l’arxiu diocesà de
Ciutadella hi havia unes traduccions molt interessants que na Joana de Vigo havia fet durant el període de la il·lustració. La combinació d’ingredients no podia resultar més atractiva: una dona que era la primera i única dona il·lustrada de qui es tenia constància en l’àmbit menorquí, que podia resultar excepcional també dins el marc més general de la cultura catalana, però que gairebé ningú no coneixia.
Per entendre la rellevància d’aquesta troballa ens hem d’ubicar al context històric de la nostra protagonista: el S XVIII, l’època de la Il·lustració, un moviment intel·lectual que
emfatitzava el poder de la raó humana. Els il·lustrats fomentaven l’educació, l’aventura intel·lectual, la igualtat i la llibertat.
Què va succeir a la nostra illa durant aquesta època? Menorca era una joia que es disputaven les principals potències europees, perquè el port de Maó era una base
estratègica molt interessant dins del Mediterrani. Així que durant el S XVIII, excepte dos petits intervals durant els quals va ser dominada pels francesos, i més tard pels espanyols, la nostra illa va ser fonamentalment britànica. I als anglesos, només els interessava el port, no pretenien imposar la seva llengua, ni la cultura, ni unes lleis concretes. Ells donaven llibertat i certa independència a canvi de tranquil·litat. A aquest fet se li ha de sumar una altra circumstància, l’obertura del comerç vers l’Europa occidental. Això va propiciar que els fills de la burgesia mercantil tinguessin l’oportunitat d’estudiar fora de
l’illa, especialment a França. És a dir, hi havia gent culta, que parlava idiomes i que tenia una perspectiva il·lustrada. L’ambient cultural d’aquesta època no podia ser més
interessant.
És durant aquests anys que es forma la Societat Maonesa de Cultura, en què el català era la llengua oficial i obligatòria. Els il·lustrats que formaven part d’aquesta societat van utilitzar aquesta llengua per escriure tractats científics, gramàtiques, diccionaris, i traduccions de grans obres de clàssics llatins i d’autors europeus, com Moliere, Goldoni, Moratín… Alguns dels seus integrants van escriure obres pròpies de teatre, com és el cas de Joan Ramis i Ramis, i la seva meravellosa Lucrècia. Jordi Carbonell, que va rescatar aquest text, sempre deia que Joan Ramis havia estat l’escriptor més important de la literatura catalana del S. XVIII.
Per què els explico tot això? Doncs perquè fins fa no gaire, sempre s’havia dit que Joan Ramis i Ramis, Antoni Febrer i Cardona, i Vicenç Albertí eren els tres grans pilars de la
il·lustració menorquina. Però ara sabem que també hi havia una dona, na Joana de Vigo i Esquella.
I qui era na Joana de Vigo? En sabem ben poca cosa. Va néixer a Ciutadella l’any 1779 al si d’una família noble, que estava molt connectada amb l’ambient cultural de l’illa. Hi ha molts d’interrogants sobre la seva personalitat i la seva formació. Sabem que dominava perfectament el francès i que, de fet, les traduccions que va fer van ser del francès al
català. El conjunt de la seva producció ens la presenta com una dona molt inquieta culturalment, amb interessos i camps de coneixement molt diferents, que van des dels
llibres d’història, de viatges, ciències naturals, la mitologia, la filosofia… Es va casar i va tenir set fills, però sembla que el matrimoni no va interrompre la seva activitat de dona
de lletres.
Però la joia més destacable, per mi, de tota aquesta producció és la traducció que el 1801 va fer de la tragèdia francesa Tàurida, de Claude Guimond de la Touche.
Ifigenia a Per què resulta tan interessant aquesta obra?
Tàurida, que està basada en una Ifigenia a tragèdia d’Eurípides, es va estrenar a París l’any 1757 i va revolucionar els teatres europeus. Entre els seus versos hi trobem una crítica ferotge a l’abús de poder, el fanatisme, les supersticions, la intolerància i la injustícia.
El punt de partida d’aquesta tragèdia no pot ser més impactant: Ifigenia, filla d’Agamèmnon i Clitemnestra, i germana d’Orestes i Electra, viu retinguda contra la seva
voluntat a Tàurida, un poble bàrbar governat per un dictador: el general Toas. Ell ha imposat una llei tacada de sang: cada estranger que arriba al port ha de ser sacrificat en honor a la deessa Diana, i Ifigenia és obligada a executar aquests sacrificis. Ella, durant tota l’obra, llança una crida a la raó i a la llibertat natural, i posa en dubte que els déus vulguin aquest sangriento”, com diria na Joana de Vigo. Ifigenia proposa “homenatge que Tàurida es converteixi en un lloc de refugi per a tots els desgraciats que hi arriben. Però la seva veu és ignorada.
O sigui, que tenim una dona il·lustrada que als vint-i-dos anys tradueix una obra de teatre i tria precisament un text que és revolucionari. La seva elecció diu molt de la seva
personalitat. Quan vaig tenir aquest text entre les meves mans, i vaig poder gaudir de la musicalitat dels seus versos i de l’autenticitat del seu llenguatge, em vaig impactar molt.
Aquell text, escrit al segle quart abans de Crist, versionat per Claude Guimond de la Touche i traduït per Joana de Vigo i Esquella durant el S XVIII, arribava a la nostra
actualitat amb una vigència total, perquè entre les seves pàgines m’hi van aparèixer les dones silenciades, la crisi dels refugiats, el terrorisme i l’abús de poder. Aquella obra
s’havia d’estrenar, i així li ho vaig fer saber a na Fina Salord, que ja tenia en marxa l’edició del text, juntament amb na Maria Paredes, i es va entusiasmar amb la proposta. El
desenllaç d’aquesta aventura es durà a terme el proper dissabte dia 19 al Teatre Principal de Maó i diumenge a l’Auditori de Ferreries, gràcies a la unió de forces de molta altra gent que s’hi ha deixat l’ànima: na Montse González Parera, directora de l’espectacle, l’equip actoral i tècnic, en Miquel Àngel Maria, n’Àngela Vallès, l’Orfeó Maonès i la
companyia La Trup. Esperem que ens acompanyin en aquest viatge, en què l’única protagonista és la veu de Joana de Vigo i Esquella, erigida com a símbol de les dones silenciades al llarg de la nostra Història. Molt bones festes de Sant Antoni.
