El cas del parc aquàtic de Biniancolla acaba d’escriure un nou episodi, amb el rebuig del Tribunal Suprem a revisar la sentència que el declarava il·legal. Aquesta instal·lació ja va néixer enmig d’una forta polèmica perquè semblava un tracte de favor que discriminava altres empreses.
En 2012, Menorca es trobava, com quasi tot el món occidental, afectada per la crisi bancària de 2008. Es tractava d’un problema econòmic internacional, però aquí es va aprofitar per dir que hi havia problemes econòmics perquè l’illa estava massa protegida. De manera que es va iniciar una modificació del Pla Territorial, sota una figura inèdita anomenada Norma Territorial Transitòria.
Aquell retrocés en la protecció territorial va tenir -i encara té- alguns efectes preocupants. Però un dels que va generar més debat va ser la idea de posar un parc aquàtic dins un terreny rústic i, a més, protegit. Per a defensar-ho, els promotors -els privats i els públics que li van donar suport- van dir que el parc ajudaria a desestacionalitzar la temporada turística.
Quan el projecte va sortir a exposició pública, el GOB hi va presentar al·legacions advertint de contradiccions importants. En primer lloc, es constatava que no es complia amb l’obligació legal que diu que en sòl rústic només s’hi poden posar els equipaments que necessàriament han d’anar en sòl rústic. No és el cas dels parcs aquàtics i la prova més evident és que els altres que hi ha a Menorca es troben a sòl urbà.
S’advertia també que el projecte afirmava que allargaria la temporada turística. El GOB avisava que es tractava d’una instal·lació a l’aire lliure i que no semblava de sentit comú tal argumentació. S’avisava també de l’enorme consum previst d’aigua d’aqüífer i que no s’analitzaven altres alternatives de terrenys propers.
Però la realitat era més prosaica. La cosa era que el promotor, destacat representant del sector hoteler, tenia una parcel·la de la seva propietat vora l’hotel i volia fer allà el parc aquàtic. De res servia que, a menys de 100 metres, hi hagués altres parcel·les qualificades per ser urbanitzades i on s’hagués pogut posar el parc aquàtic sense litigis.
El problema no és el parc (arrel de les al·legacions, funciona amb pous d’aigua salinitzada) sinó decidir posar-lo -com fos- a un lloc on no es podia. Però hi devia haver un compromís molt potent, perquè es va autoritzar i, a més, se’l va exonerar de tots els paràmetres urbanístics que regeixen a Menorca. Els edificis eren bastant més grans del permès i l’ocupació de la parcel·la, que podia arribar com a màxim al 4 %, es va autoritzar pel 55 %.
Amb aquestes dades, no és estrany que altres empreses hi veiessin un tracte de favor i una clara competència deslleial (els altres havien hagut de fer-ho en sòl urbà, amb uns costos molt diferents). El projecte es va construir i va iniciar un periple pels tribunals. La primera sentència el va declarar manifestament il·legal. El Suprem ara ha dit que no revisa la sentència. Hi queda per resoldre un recurs presentat davant el Tribunal de Balears.
El parc aquàtic de Biniancolla de moment no ha desestacionalitzat la temporada turística, però si que ha mogut diners públics (del Consell i de l’Ajuntament de Sant Lluís) en processos judicials.
Si es confirma finalment el dictamen d’il·legalitat i el parc s’ha de demolir, el promotor tornarà anar al Consell i a l’Ajuntament de Sant Lluís. Ara trobarà altres interlocutors. I els dirà que reclamarà un munt de milions si ha de enderrocar les instal·lacions. Que no li haguessin donat l’autorització.
