“Oli, oliva i olivera”

Podríem compilar gairebé 300 adagis que fessin referència a aquest arbre. Normalment, té el tronc tort, curt i gruixut. Una escorça llisa de color gris. Unes fulles perennes, una copa ampla i un fruit (l´oliva) d´on s´extreu el millor “or” del món. El cor em demana aquesta columna, després d´haver perdut un parent que duia el seu cognom, fa pocs dies. No es tracta de fer-li cap glossa. Ell, segur que no la voldria. Això sí, tibant de refranys –que tant m´agraden– em plau retre-l´hi un sentit record. Amb discreció màxima.

Som en un moment històric ben convuls. Es remarca la importància de la distància de seguretat per la COVID19. Vés per on que, àdhuc en aquest tema, sembla com si volgués alliçonar-nos: “entre olivera i olivera, dotze passes de carrera”… Pendents, alhora, de la troballa d´una vacuna adient, són curioses dites com “oli d´oliva tot mal esquiva / oli, vi i amic és millor com més antic / oli i vi, bàlsam diví / el vi calfa i l´oli alimenta / l´oli sempre va per damunt / oli abundant, bon any per davant / ben podada, l´olivera es renova tota sencera / l´olivera és més agraïda que la gent i, per cadascuna, te´n torna cent”.

La tradició de l´antiga Grècia prefixa que l´olivera fou un regal de la saviesa a la ciutat d´Atenes. El caire sagrat li atorga un símbol de victòria/senyoratge sobre la resta d´espècies. Així no estranyen, certes reflexions:“a l´oliver, li fas mal i et dóna bé / si vols somniar, menja olives per sopar / una oliva és or, dues plata però la tercera mata / poques olives i bones”. A hores d´ara, pren un sentit ple la dita “per Tots Sants, les olives fan mig oli”…Deu dies més enllà d´aquesta festivitat, “per Sant Martí, l´oliva al topí, barra el teu vi i convida ton veí”. També convé recordar que, a Roma, premiaven els cavallers amb corones d´olivera damunt del cap. No deixa de sorprendre´ns que, tants segles després, perduri la praxi en certs esports.

L´olivera és símbol de longevitat, de renovació i resistència. Després de condicions summament adverses, acaba reverdint i enfilant-se. Sense passar per alt que l´abundància de la seva collita palesa la fertilitat i la prosperitat com a fites i reptes de la seva singladura. Un cant d´esperança pels qui quedem, a fi i efecte de no plegar-nos cap dificultat o entrebanc vital.

El record de qui passa fent el bé s´estén de generació en generació. La vida d´una olivera ultrapassa –de molt– el cicle habitual d´una persona humana. Moltes cultures i religions li mantenen una devoció especial. D´aquesta manera, el poble hebreu ungia els reis antics amb oli.

Al cristianisme, els quatre evangelistes ens expliquen com Jesús es reunia amb els seus deixebles –per a pregar– a un hort que s´anomenava Getsemaní (un mot provinent de l´arameu “Gath Smane” i que equival a “premsa d´oli”). El simbolisme que embolcalla aquest fet assoleix la plenitud amb la seva captura –abans de la passió—en aquell mateix indret. En les ordenacions de preveres, l´oli o crisma que se´ls hi posa al front simbolitza el Crist i els imprimeix caràcter per a celebrar els sagraments. En aquell just moment, se´ls remarca que són sacerdots “in aeternum”.

Al món islàmic, potser la percepció canvia una mica. Es relaciona, però, l´oli de l´olivera com una al·legoria amb la llum de la divinitat. Un signe de guariment, tal com es manté la seva gran utilitat en els àmbits cardíac, digestiu i alimentari.

Un cop feta aquesta curta ressenya, la vull cloure amb un poema del poeta de Roda que reflecteix i condensa el meu sentiment i homenatge respectuós envers la persona que ens acaba de dir adéu. Al meu modest entendre, poques persones com een Martí i Pol han sabut incidir amb tanta delicadesa i precisió en el punt àlgid de la mort. Contrastant-ho amb la idea d´un oli que mai no perd la seva qualitat , “parlem de tu, però no pas amb pena. Senzillament parlem de tu, de com ens vas deixar, del sofriment lentíssim que va anar marfonent-te les teves coses. Parlem i també dels teus gustos, del que estimaves i el que no estimaves. Del que feies, deies i senties. De tu parlem, però no pas amb pena. I, a poc a poc, esdevindràs tan nostre que no caldrà ni que parlem de tu per recordar-te . Apoc a poc, seràs un gest, un mot, un gust, una mirada que flueix sense dir-lo ni pensar-lo”.

Abrandat per l´emoció que em tenalla, espero i desitjo que la terra li sigui lleu i que descansi en pau.