En el futbol. Em van contar que fa molts anys, a principis del segle XX, hi havia a Alaior dues aficions futboleres increïbles, l’Esbrell (els Blancs) i els Negres. Reunien en el seu voltant famílies i persones de diferent pensament i classe social. El futbol servia per resoldre allò que la vida política no sabia aclarir. No existia encara el camp dels Pins, jugaven als plans de sa Sínia, per on avui hi ha l’skate-parc. Amb els anys, tot i que es mantindrien les diferències ideològiques, donaren pas al CE Alaior, a Los Pinos, als partits internacionals de Sant Llorenç, a molts anys interromputs de tercera, a equips juvenils de gran prestigi i a milions d’hores de formació esportiva per a petits i no tan petits, que és el més important.
En l’economia. No fa tants anys, en la dècada dels 70, els majors i els joves d’esforçades generacions d’industrials alaiorencs, moltes vegades competidors entre ells per als mateixos mercats i clients, van decidir que necessitaven ells, i també Alaior, el polígon de la Trotxa. Les diferències i nobles ambicions no van ser obstacle perquè fossin capaços, amb el suport de l’Ajuntament i d’altres organismes, de crear un espai que ha contribuït a l’economia del municipi.
En la cultura i en el turisme. Comerços i gent compromesa amb el poble clamaven al cel per dotar el poble de majors atractius, per alguna cosa que estirés, d’una certa revitalització urbana, la part històrica que havia entrat en decadència. El cel tenia línia directa amb el rector i va ser quan entorn d’ell va sorgir un grup de gent que va encetar la restauració de l’immoble senyer del poble, Santa Eulàlia. Persones de tota condició i ideologia van estirar de la resta de ciutadans per fer, de l’església i del campanar, la bandera de la restauració urbana. Van seguir façanes i carrers, fins al punt que la rehabilitació urbana ha retornat molt interès al nucli d’Alaior.
En educació i en el món laboral. Fa més poc. Hi havia dos parvularis històrics, que eren el resultat de l’esforç immens de dues associacions de pares i mares d’alumnes -el des Ramal i el de l’escola de La Salle-, que estaven convençuts dels avantatges educatius i laborals d’aquesta oferta. Educadores i associacions eren ben reconeguts, però l’economia i el futur reclamaven fer un gran salt. Va ser en un consell municipal d’educació, d’aquells que fan honor a la importància d’aquests organismes, que, després de prou anàlisi, es va acordar que les dues escoles es reunirien en una de nova i ben dotada amb què les mestres dels dos centres formarien una cooperativa i la gestionarien. Va ser l’exemple que després s’imità a altres llocs. Lloable.
Per què he posat aquests exemples? Perquè en molts moments se’ns reclama un salt per poder evolucionar de veritat. No defens que l’evolució hagi de fer desaparèixer les diferències, la qual cosa no tindria sentit. Sinó que la confrontació, potser, és un pas previ de síntesis successives que fan canviar d’escenari i progressar.
En la política d’Alaior és el moment de construir un model de col·laboració nou que superi frontismes, personalismes, sectarismes, boicots i desqualificacions que pertanyen al passat. Com en els exemples anomenats, hem d’evolucionar. En el nou model continuarà havent discrepàncies sanes i imprescindibles, que seran útils per a la creativitat i per a la defensa de les diferències de classe, però en un registre superior del que és fer política de veritat en l’Europa del segle XXI. Una política de contrast, de col·laboració, de consens, d’oposició d’idees i de propostes, però no de persones. Una política per a una ciutadania crítica, que ens demana un sistema democràtic participatiu i intel·ligent. Aquest és, en definitiva, el model de Junts.
