Se’m fa més difícil decidir el tema d’una columna que no pas desenvolupar-ne el seu contingut. Si fa no fa, com la mestressa de casa que planeja un menú familiar on tindrà convidats forans. Un cop decidits i comprats els ingredients, cuinar-los ve a ésser el de menys. En aquest sentit, avui som a 23 d’octubre, vigília del sant del títol. Ell era el patró de les “missing” caixes d’estalvi… I, el ja proper 4 de novembre, serà Sant Carles Borromeu, patró de la banca. A hores d’ara –pel que fa a servei a la clientela i amb tot respecte– una mena de “casa de barrets”. Tant de bo que s’hi encomanin! Encara que tan sols sigui per a revisar i ajustar frontalment la seva política comercial. Tots ho més que agrairíem.
Nascut a Sallent (fa 214 anys), fou teixidor –a Berga i Igualada– abans d’abraçar la vida religiosa i fer-se capellà. Més endavant, esdevingué missioner (en punts d’Àssia i Cuba, on arribà a ocupar el càrrec d’arquebisbe, a Santiago). Metafòricament, un dels seus primers punts d’apostolat evangèlic el va fer a Viladrau. Seu és el bonic record de la creu plantada al cim del Matagalls. Alhora desenvolupà una impressionant tasca literària, vivint sempre en el marc de la pobresa, l’austeritat i el compromís social.
Sembla que el patronatge li ve d’aquest darrer valor. Com que una part important del benefici obtingut tornava a la societat a través de l’anomenada “obra social”, pretenien atendre les demandes de la societat, en aspectes com la integració de col·lectius molt desafavorits, activitats culturals, restauració/conservació del patrimoni històric/artístic, conservació del medi ambient.
La clientela provinent de les entitats d’estalvi sí que recorda molts actes programats. –no fa pas tants anys– als volts del 31 d’octubre, “dia universal de l’estalvi”. Com ara sengles conferències del professor Enrique Fuentes Quintana o l’escriptor Camilo José Cela, entre d’altres. I un concert de guitarra a càrrec del malaurat geni Paco de Lucía. Amb l’aterratge al sector bancari, només pinten quelcom els accionistes. En format sorneguer, Sant Antoni Maria “Caleret” i Clarà. Que Déu ens agafi confessats !
… La estampita de la foto es esclarecedora… con el dedo levantado al cielo, como para indicar que su diosito está ahí arriba… igualito igualito como lo que hacen los islamistas radicales al levantar machaconamente su índice hacia el cielo para lo mismo, indicando que su diosito está ahí arriba… tanto monta monta tanto, fanáticos integristas de uno u otro signo, todos son lo mismo, gentes con una mente abducida por unas peligrosas creencias en un componente sobrenatural que mama en el oscuro inicio de los tiempos, cuando los primeros homínidos se dejaron embaucar por los hechiceros oportunistas… y así seguimos, riéndoles las gracias en los tiempos de las computadoras y la aldea global… estoy seguro que los jeques que le pagaron un pastón al Messías para enredarlo que fuera a jugar a París, lo hicieron porque le vieron levantar tantas veces sus índices mirando al cielo, que no pudieron sino arrancarlo de nuestro lado… dichosa religión