“Sóc vell, però no idiota“: heus ací una frase lapidària del valencià Carlos San Juan, exigint l’atenció presencial dels bancs pel col.lectiu de la gent gran. Aquestes entitats són un sector gairebé intocable. Arran la crisi de l’any 2008, van rebre ajuts públics dels quals encara resten per tornar uns aproximadament 50.000 milions d’euros. Ara, el procés inflacionari, tensionat i estimulat pel conflicte bèl.lic d’Ucraïna, els hi és més que favorable. En l’intent global per a frenar l’alça de preus, ja s’han produït repunts importants en els tipus d’interès europeus. I de ben segur que encara no s’han acabat.
La puja de l’euríbor ha dinamitat els préstecs hipotecaris. La tibada amunt no s’havia vist al llarg dels darrers vint-i-tres anys. Per tant, amb un deute per part d’uns cinc milions de famílies que frega els 420.000 milions d’euros, els banquers es graten les mans. Ràpidament han anat de cara a augmentar uns ingresos brutals, derivats de les revisions d’aquestes operacions. Això sí, d’aplicar el mateix criteri en el preu dels dipósits d’estalvi,no res ! Quina barra !
Les sis entitats que configuren la gran banca espanyola (Santander, BBVA, Caixabank, Sabadell, Bankinter i Unicaja– van obtenir un benefici conjunt, l’any 2022, de 20.850 milions (un 28% més que el 2021). Enguany, al pas que anem, encara prendran un ritme més creixent. Mentrestant, molts titulars d’hipoteques tindran serioses dificultats per a no endarrerir-se en el pagament de quotes. Servirà d’alguna cosa el “Pacte de bones pràctiques” entre govern i AEB envers la protecció de deutors amb rendes inferiors als 29.400 euros? Tinc la percepció que tot plegat serà paper mullat. Una foto de cara a la galería i prou. Tant de bo que m’equivoqui ! De moment, convé recordar que, l’any 2012, el ministre De Guindos va perjurar que “tot plegat no tindria cap cost pel contribuent”. Una gran mentida ! Després, a més, me’l van promocionar a la vicepresidència del BCE.
Un altre element afegit, paral.lel als augments estratosfèrics dels bancs, ha estat el tancament massiu d’oficines. Concretament, al principat per damunt del 40%. Amb la filosofia d’ésser més eficients, tan sols hi entra reduir costos. No pas, però, millorar el servei a l’usuari. Qui els controla ? Tenen el desvergonyiment de presentar un recurs judicial contra l’impost governamental que grava el seu compte de resultats. Per tot plegat, hem de callar ? Ni dessota l’aigua ! Cal dir el nom del porc.
