No es veuen amb claredat ni els dos lleons, que representen el poder de la mort, ni la palmera que representa l’arbre de la vida. Ni tampoc els dos paons. Una tortuga passeja per la tanca de davall el botador. Un cavall blanc renilla rere els ullastres que vessen l’or negre de l’olivó. La pols tapa el mosaic paleocristià protegit per una autèntica gàbia de fil ferro de dibuix quadrat.
Llavors la veig. És una mallerenga, una primavera com l’anomenem per aquí, que ha entrat per un forat dins la gàbia immensa i que ara no sap com sortir. El mosaic ha perdut interès. Només hi ha una porteta minúscula que s’assembla a la reixeta de comunicació entre el presoner i els guardians de la presó.
L’animem a sortir. Deixem la porta oberta -serveix perquè els visitants hi poguem fer fotos?- però la mallerenga no troba la sortida. Em podria acabar torturant el terror que l’animalet deu sentir. No hi puc intervenir. Centenars de caçadors armen els filats per aquestes dates i els alzinen davant els colls, caçadors italians o d’altres nacionalitats dispararan a tot el que tingui plomes i ales; i, en el passat, jo he fet totes aquestes coses.
La mallerenga morirà o acabarà trobant la sortida en el forat que hem deixat esbatanat. Tal vegada un arqueòleg anirà a la basílica paleocristiana de Torelló, obrirà la porta tancada amb un cadenat i la primavera aprofitarà per sortir. O trobarà el punt exacte per on hi ha entrat i que el seu cervell de mallerenga ha oblidat.
La tortuga ja no és als peus del botador. El cavall blanc continua renillant. Demà serà dilluns.
