I és que quan s’emporta en la sang s’emporta. Aquells que em seguiu habitualment sabreu de sobres sobre els meus greus problemes de salut. He arribat a un punt en el qual ja estic fart. No puc més amb tot el que em succeeix i sabent que no puc canviar res i que la meva salut no millora.
He decidit aprofitar les poques forces que tinc per a tornar a emprendre. Com són molt poques les coses que puc fer. Podria omplir pàgines amb tot el que no puc fer actualment. Consideraré seriosament dedicar-me a escriure llibres. És del poc que puc fer, escriure. Ni molt menys com abans. Ara el només fet d’escriure em cansa, però m’encanta, em dona vida. Suposo que quan un sempre ha estat emprenedor no ho pot evitar. M’agrada tenir metes i objectius, evidentment aquests ara són molt menys ambiciosos que abans. No sé si ho aconseguiré si més no, però intentar-ho sens dubte ho intentaré. Ja tinc diversos llibres mig escrits, només és posar-se i continuar.
Amb tot això només vull ressaltar, reiterar i repetir que el que et succeeix en la vida no depèn de tu, però l’actitud amb la qual t’ho prendràs sí. L’altre dia una amiga em comparava la malaltia amb una condemna i em deia: la condemna la passaràs tant sí com no. La pregunta és: com vol passar-la? I és ben cert allò que no pots canviar el teu decideixes com el vols passar. Vull creure que sempre hi ha un raig d’esperança.
