Quan vaig entrar descalçat i amb el màxim respecte vers els costums d’allà on havia anat després d’un viatge relativament llarg, mentre era embolcallat amb una simulació del so característic de la mar, va resultar ser com entrar dins una novel·la que jo havia escrit i que qualcú, a l’altra vorera de la Mediterrània, a l’estret del Bòsfor, al barri mariner de Beşiktaş, havia continuat sense jo saber-ne del tot el recorregut traçat. El mausoleu (türbe en turc) dissenyat pel millor arquitecte de l’època, Mimar Sinan que va alçar també la mesquita de Solimà el Magnífic o la teulada semi cúbica de Santa Sofia, m’acull amb la seva forma octogonal i amb els braços i les costelles de marès, la pedra comuna de tots els països llepats per la mar, folrada amb les rajoles d’Iznik, amb la cúpula recoberta de plom i amb les columnes de marbre que ho sostenen tot sense notar-ne en cap moment el suprem esforç.
El gran paixà (Barbaros Hayreddin Paşa Türbesi per als turcs) no està tot sol a l’interior del mausoleu. Al costat hi reposen, dins cenotafis (sandukas en turc) la seva dona Bâlâ Hâtun i els seus fills Cafer Paşa i Hassan Paşa. Cobrint el sanduka hi ha l’estendard que onejava en l’embarcació de l’almirall quan, per exemple, va entrar amb traïdoria al port de Maó; l’original es troba al Museu Naval situat a unes passes més enllà, com atret pel Corn d’Or, entre una segona escultura monumental en honor seu i el mateix mausoleu esmentat.
La bandera naval (sanjak) és de color verd turquesa, el mateix color que podem trobar, per posar un cas, a Cala Mitjaneta quan el vent del nord arrissa les aigües o quan a penes hi ha vent i es poden veure els mabres furgant el fons arenós. Hi ha escrit a la part superior un versicle alcorànic que fa referència al valor a la mar.
També hi és present l’espasa d’Alí, una espasa de dues puntes que representa la justícia, el valor i la llegendària espasa de l’imam. Curiosament hi ha el Segell de Salomó, comú en les religions mosaiques, consistent en una estrella de sis puntes ubicada entre les fulles de l’espasa, interpretada com un talismà per tal d’invocar el domini damunt els vents i tots els mars. La mà de Fàtima, que també veurem exposada com a relíquia al palau Topkapi, situada al costat de l’empunyadura, servia com a símbol de protecció per tal d’allunyar el perill de la tripulació. Als quatre cantons apareixen quatre llunes creixents que contenen el nom dels quatre primers califes de l’islam.
La primera confusió és pensar que Barba-rossa reposa dins el taüt o cenotafi s’esvaeix amb la investigació posterior. En realitat no és a l’interior del cenotafi de fustes nobles com ara noguera per als acabats ornamentals i roure per a l’estructura interna acompanyat d’un ca mort i d’un gaig blau sinó que està enterrat tot just davall, en contacte amb la terra, i el sanduka fa de protecció i de decoració. El triangle Barba-rossa continua, com he dit, amb l’escultura més recent, és de l’any 1944, forjada en bronze, que supera la mesura humana, està acompanyat de dos geníssers amb aspecte ferotge i no mira cap a la mar sinó cap al mausoleu com si l’estigués vigilant; com si ens estigués vigilant.
El Museu Naval es troba a poques passes d’aquests dos vèrtex del triangle. Barba-rossa n’és el protagonista absolut. Té un bust de bronze immens i ferotge i és l’únic almirall otomà o turc que compta amb una sala només dedicada a les seves gestes navals i a la seva llegenda. George Orwell va dir que la història només l’escriuen els vencedors. No és ben bé així. La història l’escriuen els vencedors i també els perdedors encara que els primers aconsegueixen tenir un altaveu predominant i més potent.
A l’entrellum d’aquestes dues veus s’hi troben els artistes, els escriptors, els historiadors professionals i lliures que posen llum i sentit comú en els fets que vencedors i perdedors han pervertit ja sigui a través de l’eufòria arrogant de la victòria o de l’opacitat i del silenci de la derrota. D’aquest element cal·ligràfic en diria el tercer autor. Un tercer autor que resulta imprescindible per tal de fixar la veritat. Barba-rossa? Déu o dimoni?
Ni déu ni dimoni. Només un humà que va trescar damunt la terra i que va acabar enterrat, com acabarem tots els humans, en el seu cas i amb tots els honors a la vorera del Bòsfor. Emmanuel Kant tenia raó. A Menorca és costum llaurar amb un porc i amb una somera encara que jo no ho hagi vist mai.