Vivim a l’era de la crueltat. La crueltat s’ha apoderat de la manera d’actuar de les persones. I no és un comportament puntual sinó que travessa totes les capes socials i tota la societat occidental; si ens hem de refiar de la resta, del món islàmic amb les lapidacions, la persecució a d’altres religions i el tracte a les dones, del sistema de castes que regeix l’Índia o de la pena de mort i de la relació a les minories de la Xina (aquests dos països sumen més de 2.800 milions habitants quan el total d’habitants de la Terra és de 8.300 milions de persones) hauríem d’ampliar l’espectre a la totalitat de la humanitat. És un comportament universal i sistèmic que, al meu parer, és el símptoma de la decadència d’una manera de viure que ha col·lapsat i que, com tots els imperis que neixen, creixen, es desenvolupen i moren, arriba a la seva fi.
Tal vegada els exemples ens poden donar claredat expositiva ja que, com que hi esteim immersos, els arbres no ens deixen veure el bosc. Avui divendres quinze de maig de 2026 he llegit la queixa d’uns ciutadans georgians, per tant immigrants, ja que, després de dos mesos d’haver estat víctima d’un cruel assassinat -els presumptes assassins, també georgians, van atropellar la víctima fins a la mort- encara no ha estat retornat el cadàver als familiars. Dos mesos! Per quin motiu aquesta crueltat gratuïta que afegeix dolor innecessari a la crueltat nítida de l’assassinat? No ha transcorregut el temps suficient perquè els forenses i els investigadors policials n’hagin tret les conclusions i el cos massacrat pugui ser expatriat, honorat i enterrat sota els arbres de Geòrgia?
Els defensors d’aquesta crueltat ens diran que ens hem d’ajustar als procediments judicials. Idò, aquests procediments són cruels i donen la raó a Kafka, el millor escriptor del segle XX ja que va saber guaitar i retratar els inicis del segle XXI. I açò que a Espanya ens tutela el govern més progressista de la història! Per tant, no és una qüestió d’ideologia, és el sistema que és cruel per naturalesa com va assegurar l’escriptor txecoslovac que escrivia en alemany. Però passa a nivell burocràtic i institucional amb afectació a individus -en aquest cas immigrants desprotegits- com a nivell internacional i dins l’esfera de poderosos països.
En aquest context hauríem de situar la humiliació pública, i retransmesa en directe a tot el món, patida pel màxim mandatari d’Ucraïna -un país en guerra, la crueltat col·lectiva més greu que existeix- per part del líder més poderós de la Terra. El teu país és atacat per una potència nuclear i, quan demanes ajuda al defensor del món occidental, del món lliure, aquest t’humilia públicament i amb una crueltat gratuïta que fa feredar.
O dins un estadi de futbol que passa a ser el circ romà -hem de recordar que l’imperi romà, un dels més poderosos de la història, també va desaparèixer després d’excessos com aquests- i la massa té dret a insultar i a llançar epítets racistes a un jove negre que ha sortit dels barris més pobres del Brasil i que es pensava que, sent ric i famós, es lliuraria de la lacra patida històricament pels seus avantpassats. I no passa res. O passa poc. Perquè tothom ho veu normal, tothom hi troba justificacions: és un provocador, no és dels nostres, mereix tot el que li passi.
O les xarxes socials que s’han convertit en una plaça de toros amb espectadors i toreros cruels. O el rei d’Espanya renyant els votants catalans que havien participat en un referèndum que hauria de ser el símbol de la democràcia com ens demostren la resta de països occidentals (a Gal·les i a Escòcia han guanyat les eleccions els independentistes). O els policies espanyols que van a reprimir aquesta ànsia de llibertat sent acomiadats des d’altres comunitats al crit de “¡A por ellos!” quan, entre ciutadans del mateix país, s’hauria de mostrar compassió, empatia i tolerància. Però no. Aquests sentiments han quedat desfasats. Han desaparegut, han estat assassinats. Ara: crueltat, crueltat, crueltat. Cans devorant-se entre ells.
Hem tornat a l’època medieval. Qui té poder, sigui del nivell que sigui, l’exerceix: cans llepant-se els senyals com va deixar dit el filòsof eslovè. I, davant aquesta situació que anuncia un canvi d’era, la caiguda d’un món, com assegura Gramsci, que crea monstres durant l’espera -Trump, Putin, Netanyahu...-que hem de fer les persones intel·ligents que encara conservam una mica d’empatia, de compassió, de dignitat? Resistir-nos-hi? O adaptar-nos-hi?
Ai, a Menorca ho tenim molt fàcil a l’hora de la decantació. Ens ho demostren cada dia, torts dins el paisatge mineral i verd, els arbres vençuts, els ullastres que veuen com la sal transportada pel vent que neix al Golf de Lleó, a la Vall del Roine, al riu, destrueix els folíols de la capçada que hi està exposada. No s’hi resisteixen. Com els joncs de les basses o les canyes dels torrents dansen amb el vent perquè s’hi ho fessin, resistir-se, es trencarien i acabarien morint. Ja ho va dir Stephen Hawking: “La intel·ligència és la capacitat d’adaptar-se al canvi”. Sabem que els arbres més característics de Menorca són els ullastres. I els arbres de Geòrgia? Quins són?