M’agraden les escales. I a tu? Les escales són fascinants. Comuniquen de manera vertical diferents espais situats a diferents altures. Són molt útils i molt simpàtiques. També molt perilloses. Molta gent ha caigut de dalt una escala i s’ha fet mal o, fins i tot, molt mal, i ha mort. Fins i tot, ho diu la superstició, duu mala sort passar davall una escala. Jo sempre ho procur evitar. No m’agrada passar davall una escala. No per la superstició sinó perquè a vegades hi fan feina operaris o manobres que aguanten galledes, eines pesants o d’altres objectes que et poden fer mal. També et pot caure al damunt la persona que hi treballa i provocar-te una greu lesió. Hi ha molts tipus d’escales. Escales de gat, escales de vent, escales de pedra, escales de fusta, escales de tisora.
La primera que em va impressionar, com és natural, és l’escala de la casa on vaig néixer. Conduïa als dormitoris i era de pedra. Al replà dels dormitoris l’escala girava hi menava a les golfes. A les golfes, que nosaltres anomenàvem porxo, hi havia una escala de fusta que et duia directament al terrat. Aquestes escales m’agradaven molt i em feien por. A la nit ens feien pujar al dormitori i els pares es quedaven a la planta baixa de la casa. L’escala ens separava i no m’agradava gens aquella separació provocada per l’escala. Per acabar-ho d’adobar al porxo, o sigui a les golfes, hi havia l’esquelet d’un llit de matrimoni que feia feredat. Amb el temps vaig entendre que es tractava del llit de matrimoni dels meus avis paterns.
El meu avi Joan era sereno municipal i la meva àvia era la telefonista i exercia de memorialista, o sigui, escrivia les cartes de les persones analfabetes de Ferreries i també llegia en veu alta a les persones que havien rebut una carta i no sabien llegir. Idò, quan van assassinar a les dependències municipals de Ferreries el capellà jove Joan Huguet Cardona van pujar el seu cos agonitzant al dormitori dels meus avis paterns i el van estendre damunt el llit. Després, ja mort, el van dur a braços a la casa on jo naixeria vint-i-quatre anys després i que era la casa familiar de la família Huguet i que mon pare va comprar temps després d’aquesta tràgica mort. Sembla molt complicat, com pujar una escala d’aire, però les coses van anar així i els llençols dels meus avis tacats de sang del sant van ser trossejats fins agafar la mesura d’un segell i convertits en relíquies que molt de gent encara guarda i que els protegeix quan invoquen la protecció de Joan Huguet que, l’any 2013 pel Papa Francesc, va ser convertit en beat; l’únic que hi ha a Menorca, em sembla. No són també escales aquestes relíquies? O escalons semblants a l’escala de Jacob que apareix al llibre del Gènesi i que et menen de dret al cel? “Es quedà per passar la nit al lloc, ja que el sol ja s'havia post. Va posar el cap sobre una pedra i s'estirà per dormir. I somiant, va contemplar una escala que s'enfilava des del terra i que al capdamunt arribava al cel. I va contemplar com els àngels de Déu hi pujaven i en baixaven! I va contemplar com el Senyor deia des de dalt: "Jo som el Senyor, el Déu del teu avantpassat Abraham i d'Isaac.
La terra on et trobes te la donaré a tu i als teus descendents, i els teus descendents seran tant nombrosos com la pols de la terra. T'estendràs a l'est i a l'oest, i al nord i al sud, i totes les famílies de la terra seran beneïdes amb tu i els teus descendents. Jo som amb tu i et protegiré allà on vagis, i et faré tornar a aquesta terra. No et deixaré fins que no hagi complert tot el que t'he dit." Les escales no fan promeses. Les escales mateixes són la promesa. Una de les escales que, tret de les escales esmentades, em va impressionar més va ser l’escala que davalla fins al llit del Pou de na Patarrà, excavat a la pedra maresa no molt enfora del poblat talaiòtic de Torralba d’en Salort i que ha estat descrita acuradament per l’espeleòleg Miquel Trias de l’Speleo Club Mallorca i que el compara amb el colossalisme del pou de la ciutadella del Caire o d’altres ciutats bíbliques com ara Jerusalem o Meggido, a Israel.
Al pou de na Patarrà ens hi van menar durant una excursió escolar fa molts d’anys i em va provocar una impressió vivíssima. En primer lloc per la perillositat de l’accés ja que no hi ha baranes i el verdet feia relliscós el descens. En segon lloc precisament per açò, perquè era descendent. Així com l’escala cantada per Led Zeppelin i la de Jacob menava al cel, aquesta semblava que menava a l’infern. Però tampoc aquesta impressió era veraç. Aquesta mostra d’enginyeria prehistòrica menava a l’aigua, aquesta essència que forma part de la composició de la sang i que els humans hem de menester igual que hem de menester la idea abstracta del cel per viure.