Diuen que tots tenim un doble idèntic a nosaltres que roda pel món sense que hi tinguem cap connexió i en desconeguem la seva existència. Al meu parer aquesta teoria no té cap consistència i, encara que fos vera i existís una persona idèntica a mi, no tindria cap importància -l’atzar dut a la màxima potència visual- ni cap intenció de conèixer-la perquè mai m’han agradat els miralls ni la imatge personal que reflecteixen.
Som a Maó. Hem visitat l’exposició Directionless que ha tingut com a comissari l’artista nord-americà Rashid Johnson i que mostra, com han de fer totes les obres d’art, una visió del món contemporani que, jo també ho crec que tresca perillosament sense rumb, i que, per tant, em sembla molt oportuna i recomanable.
És curiós i, com que aquesta secció relacionada amb un porc i amb un filòsof va d’aquestes capes de realitat i de significat que poden ser paral·leles o entrellaçades, durant el trajecte entre el port de Maó i l’illa que deu el nom al rei Alfons que va exterminar els menorquins de religió musulmana i va imposar a la força la cultura i la llengua catalanes i la religió cristiana, sec dins el catamarà groc al costat del general retirat Luis Alejandre amb qui mantinc, no em reconeix per suposat -o sí, i fa veure, l’astúcia del bon menorquí que vam heretar d’Ulisses i d’Homer, que no-, una cordial conversa relacionada amb el trajecte i amb el conferenciant mallorquí, un enginyer, que ha de fer una xerrada a la part de l’hospital: ens hi convida i ens fa avinents que després podrem sopar... de franc.
És una de les moltes coses que m’agraden de Menorca. El bon dia -o el bones tardes- és la nostra Llei de Zeus, una norma d’hospitalitat grega sagrada que ens submergeix durant un període de temps suficient en una neutralitat feliç durant la qual es deixen les armes a l’entrada de la casa. Uns crits interrompen la conversa. Una al·lota que està asseguda als bancs de la proa -el catamarà groc va petat per dues raons: encara fa massa sol per seure al pis superior destapat i hi ha dos esdeveniments esqueixats entre la Fundació de l’Illa del Rei i el centre d’art Hauser & White- avisa movent els braços que un colom ha caigut a les aigües del port i no en pot sortir. Mou les ales amb una desesperació freda i resignada i és incapaç d’alçar el vol com els hi passa a vegades a les àguiles peixateres que sobrevolen aquests mars.
El catamarà groc ha iniciat les maniobres i no té capacitat de reacció encara que jo pens en un enorme salabre. L’al·lota s’asseu de nou i dona l’esquena al colom que ha estat víctima de la crueltat de la natura.
De tornada, ja amb el catamarà de les 22,30 veig una altra escena quan atracam al moll de Maó. Hi surten esperitades dues al·lotes que feien feina, una a la cantina i l’altra a la sala com a informadora de l’exposició, que corren cap a l’ascensor. No tenim pressa i esperam que la porta del panoràmic s’obri i, la sorpresa, és veure una de les al·lotes que, per cert, és de Ferreries, sortir-ne amb la mateixa pressa: ha perdut el correu, l’autobús de línia. Ens oferim a portar-la a Ferreries però ens diu que una amiga l’espera amb el cotxe i que l’anada a casa -ai, Ulisses!- està solucionada.
Quan sortim de l’ascensor se m’atansa un senyor que també duu avarques -les avarques i els llibres transmeten confiança i cordialitat- i em demanar si som en Joan Pons, dels dos, aquell que no canta. És en Josep Mercadal, vocalista i contrabaixista, del mític grup de música folk Traginada. Mantenim una conversa molt cordial atiada per l’admiració que sempre he sentit per aquest grup menorquí que va fer tant per la cultura i la llengua menorquina quan era més difícil ser combatiu. I el bri de safrà que uneix el temps dels humans té continuïtat unes setmanes després ja a Barcelona.
Telefonen a la meva dona -jo no tenc mòbil- de Catalunya Música perquè volen fer una entrevista a en Joan Pons. Molt bé. Es posen a xerrar -na Tónia és addicta a aquest canal de música clàssica i som amics d’Albert Galceran, un dels dos Homes Clàssics que tenen com a obertura de la seva secció una versió orquestral del clàssic de Deep Purple Smoke on the water- i parlen de dates. El locutor del programa troba que és bo fer coincidir la data de naixement d’en Joan Pons amb l’entrevista en directe. D’acord. D’acord. Per tant, diu el locutor, quedem per dia 8 d’agost. 8 d’agost? En Joan Pons fa any dia 25 de desembre. “Fum, fum, fum”, diu el cabró. No està parlant amb la dona de Joan Pons Álvarez? Veus? Aquestes històries, i no trobar el teu doble en un indret del món, són les històries que m’agraden.
Conec en Joan Pons Álvarez, el fabulós cantant retirat que, per acabar-ho d’adobar, té un fill que també es diu Joan Pons. Vam jugar unes quantes vegades a billar a la Casa de Menorca. No em demanis qui va guanyar. A la vida, acabam perdent tots.