Em va dir que havia tocat amb els Eagles i havia participat en la gira que el grup havia fet per l’oest dels Estats Units. Era un pare de l’escola de la Concepció, situada al carrer Bruc i a tocar del mercat i del Conservatori Municipal de Música de Barcelona. Per aquest motiu era l’únic col·legi de la ciutat que basava el seu programa d’ensenyament en la música i en la constitució d’una Big Band en la qual cada alumne aprenia a tocar un instrument. Seguint en aquesta línia cada any es feia una festa al carrer o al passatge durant la qual es donava un premi a una banda professional -aquell any el premi el va rebre la Sant Andreu Jazz Band dirigida per Joan Chamorro i que estava liderada per una jove trompetista i cantant anomenada Andrea Motis- i es feia un concert on actuaven totes les bandes escolars i també la que havia obtingut el premi.
El premi s’anomenava Patxin i va sorgir d’un acudit molt dolent i infantil però il·lustratiu: un pare espera l’autobús amb el seu fill i aquest, impacient, demana si s’aturarà a recollir-los: “Pararà papà?” “Pararà Patxin”. Horrible però adequat a l’humor infantil per tal d’explicar el ritme i el sentit de la música a un nivell bàsic. Idò, aquesta revelació que em va fer el pare de l’escola va succeir durant l’entrega del premi Patxin a la Sant Andreu Jazz Band.
Ja havien enregistrat discos compactes i Andrea Motis -ara una artista de jazz de nivell internacional- va dedicar un exemplar al nostre fill que provava de tocar també la trompeta però sense molt d’entusiasme; en l’actualitat reposa dalt l’altell de Barcelona dins la seva funda negra.
Si em demanes quina és la millor cançó de la història jo et diré que és Hotel Califòrnia dels Eagles. Per tant, pensar que aquell pare d’un al·lot de l’escola de la Concepció de Barcelona havia tocat amb els Eagles i interpretat els acords a la guitarra de l’emblemàtica cançó em va provocar un impacte profund. Després d’açò en vaig cercar la verificació encara que sense èxit. Era un home d’uns cinquanta anys, cabells blancs tallats curts i una mica militars, amb ulleres metàl·liques, accent anglosaxó i que havia pujat dalt l’escenari per tocar la guitarra elèctrica amb la big band del meu fill. No em va revelar el nom i ni la Intel·ligència Artificial ni la resta de pares em van saber donar informació. Steuart Smith? No, no ha viscut mai a Barcelona. També hi ha la possibilitat que, havíem begut unes cerveses, de la cuina escolar en sortia bon menjar, que m’hagués pres el pèl o que s’hagués fet el mil homes. Sigui com sigui, Hotel Califòrnia, composta per Don Felder, amb lletra de Don Henley i Glenn Frey, és una cançó hipnòtica llançada el desembre de 1976 i és una al·legoria sobre la part fosca del somni americà i els excessos de la fama encara que jo la veig com un viatge incomprensible a la part obscura de l’ésser humà durant el qual els sentiments romàntics han estat aniquilats i convertits, a través de la percepció màgica que donen la droga i l’alcohol, en una presó sense sentit a la qual tots i totes hi estem predestinats: “En una autopista d’un obscur desert (...) Açò podria ser el cel, o l’infern (...) Alguns ballen per recordar / alguns ballen per oblidar”. Una obra mestra que té, com les obres de Murakami, un misteri de difícil comprensió i que s’equipara a la vida quotidiana la qual vivim sense abastar-ne mai el significat absolut.
Vaig sentir-la per primera vegada l’any 1976 -o tal vegada a principis de l’any 1977- a la botiga de Hijos de J. Sintes que llavors estava situada al carrer Nou de Maó, i vaig escoltar-la amb els típics auriculars de l’època que donaven un so excel·lent. Vaig comprar el vinil i, com la trompeta del meu fill, el guard com un tresor que he deixat d’escoltar perquè ara la música es deixa sentir a través d’altres canals. Però el porc de Kant. Fa uns mesos, un diumenge a primera hora del matí, vaig sortir al carrer a passejar el ca i una al·lota jove que semblava vagar per la ciutat, se’m va atansar i em va demanar si sabia on era l’Hotel Califòrnia i com anar-hi. No vaig poder informar-la. Després del passeig vaig fer la corresponent cerca a l’ordinador i, efectivament, hi havia un hotel amb aquest nom que estava situat al carrer d’en Rauric, a Ciutat Vella, la part més canalla de Barcelona.
No m’he drogat mai. Mentida, em vaig drogar un parell de vegades i no hi vaig trobar sentit. Qui m’ha portat a mons màgics, meravellosos i inèdits ha estat sempre la imaginació. Sigui com sigui, han passat 50 anys exactes de la sortida de la cançó i encara no sabem quin hotel ens allotjarà quan ens arribi l’hora de morir. Alguns viuen per recordar, alguns viuen per oblidar; estimada lectora, estimat lector, a quin dels dos grups pertanys?