Dissabte passat vaig veure l'últim concert de Joaquín Sabina. Un cantautor excepcional que segueixo des de tan jove que em recorda que ja tinc una edat. Aquesta nit no és 19 días y 500 noches, és una vida sencera cantada. I encara que a mi i el meu ordinador nos dieron las diez, ningú vol mirar el rellotge. Perquè amb tu vam aprendre que quién me ha robado el mes de abril també podia robar-nos el cor… i retornar-lo feta cançó.
Vam créixer caminant per Calle Melancolía, sobrevivim a base de pastillas para no soñar, i, així i tot, vam saber que sobran los motivos per a continuar creient en la poesia.
Va haver-hi nits de ruido, d'excessos i veritats, històries de conductores suicidas i d'amors que feien mal, però també cançons que ens van ensenyar a dir contigo sense por i a acceptar que así estoy yo sin ti.
Vam ser tan jóvenes y tan viejos alhora, brindamos a la orilla de la chimenea, cantem una canción para la Magdalena i vam aprendre que fins i tot donde habita el olvido hi ha memòria.
Celebrem la vida, coixegem feliços com el pirata cojo, vam defensar que esta boca es mía i vam entendre que, al final, l'adeu també pot ser un alivio de luto.
Gràcies, Joaquín. Per ensenyar-nos que perdre també és viure, que escriure és resistir, i que mentre existeixi una cançó, mai serà un comiat del tot. Encantat de tot el que has compartit amb nosaltres.
Fins a la pròxima amic. Espero veure’t aviat.