Juan Juncosa/AMIC
Envoltat de la foscor més absoluta i un silenci dolorós, sols trencats de tant en tant pels sanglots arribats d'un racó desconegut. Allí immòbil, estàtic i sense saber a on dirigir-se estava segrestada la meva essència i la meva vida. De sobte una tènue llum s'encén. Sembla tan petita com la d'una cuca de llum. És una cosa totalment inesperada, però, encara que sigui feblement trenca la foscor.
Aquesta lleu llum, la ment la sent veure, com els vaixells quan troben el far en les nits de tempesta. De manera inexplicable creixen forces on ja no existien. Abandonant la posició fetal en la qual estava atrapat mentalment, en aquesta sinistra negror i amb la petita energia acabada d'aparèixer sorgeix també la decisió tremolosa de caminar cap a aquesta llum que, encara que petita comença a sentir-se igual que una estrella en el cel fosc. Una guia cap a no sé on, però ha creat l'esperança suficient i l'ànim per a tornar a caminar. Gràcies, Carlos per encendre una llum. Espero que mai et sentis així. Igualment, espero poder encendre alguna vegada un cel plagat d'estrelles per a tu i els teus.
És molt difícil a vegades explicar com t'envaeix la foscor i com et sents. Això li ho vaig escriure a Carlos Sobera en el 2003. I li dedicaré un nou llibre que estic preparant anomenat paraules que alimenten. Encara no ho sap perquè això és una exclusiva per a aquest diari. Perquè encara hi ha dies sense llum.