Fina Salord Ripoll (Ciutadella, 1955) és una reconeguda filòloga menorquina, professora, historiadora de la cultura, activista i gestora cultural. Recentment, l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner ha publicat Josefina Salord Ripoll. L’afany de coneixement compartit, una llarga conversa, voluntàriament inacabada, amb Isabel Graña sobre el trajecte vital i intel·lectual de Salord.
Aquest projecte és una vista enrere i un balanç de tot plagat. T’ha ajudat a fer aquest exercici de memòria o ja l’havies fet?
El projecte em troba en un moment en què aquest exercici autoreflexiu no l’havia fet. Potser sí que l’havia fet a partir de la meva jubilació, ara tot just fa cinc anys…, sí que m'havia dedicat més a pensar-me en relació amb la meva història personal, amb la meva família, amb el viscut. Açò sí que vaig sentir com una necessitat de revisar, d'anar un poc, com volia Proust, a la recerca del temps perdut. Per tant, açò m'agradava. Però, evidentment, en qüestions de trajectòria més intel·lectual, de cap manera perquè jo justament esperava la jubilació per poder-me dedicar a fer tota la feina que no havia pogut fer. Eren tantes les coses que estava esperant, perquè encara que he fet molta feina, l'he feta posant-la de qualque manera darrere dels meus grans compromisos, que han estat la docència i, els darrers set anys, la coordinació científica de l'IME (Institut Menorquí d’Estudis). Tenia molta feina i el camí era tan obert que no tenia sentit que reculés per pensar i situar les coses. Na Isabel, amb aquesta proposta, amb una estructura de llibre tan pensada, amb unes preguntes tan contextualitzades, sí que realment em va fer ser conscient d’aquest exercici de memòria que havia de fer.
Com et fa sentir tenir aquest volum entre les mans?
La primera cosa que em va passar quan na Isabel m'ho va demanar va ser de sorpresa. Vaig pensar: “I ara? I per què vol fer açò?” Em va venir com molt de nou. A més a més, ella em va comentar…, m'ho va donar com ha fet, no vaig tenir gaires possibilitats. Em va dir. “És que jo ja he parlat amb l'editora, na Maria Montaner, i ella ho veu amb molt bons ulls, que endavant”. Així i tot, em va quedar de dir: “Per què na Isabel Graña vol aquest llibre?” Després li vaig arrabassar: “Fina… perquè aquest llibre el vam començar el 2023, fa dos anys, i el 2025 faràs setanta anys. I açò són nombres redons que permeten fer, com he dit, aquest exercici de memòria”. Però és realment un llibre que fa impressió, molta il·lusió. Perquè, a més a més, aquest llibre em situa en els antípodes de tota la meva feina de tota una vida. És a dir, m'he dedicat a fer llibres en què he donat veu i protagonisme a tots els autors, a molts dels autors de la història literària menorquina i, per tant, ells han estat els protagonistes. I ara veure't que tu ets objecte i subjecte també, evidentment, d'un llibre, doncs, impressiona bastant.
Ho vaig entendre quan na Isabel va explicar a la Fira del Llibre en Català el motiu que l’havia empesa fonamentalment: la necessitat que sentim tanta gent de fer presents, de dreçar aquests referents femenins dels quals estem mancats, aquests referents de dones dels quals estem mancats. A més, na Isabel, amb molta gràcia, va dir: “Aquesta és una feina que segurament hem de fer les dones mateixes”.
Dius que anar a estudiar a Barcelona era alliberar-te. És una sensació que encara tenen els estudiants. A què creus que es deu?
Sortir de Menorca quan tens disset o divuit anys respon a la teva voluntat, a la de tanta gent, de cercar una llibertat personal. Què entenem quan parlem d’alliberament? Perquè ho és realment, és una voluntat d’alliberament. És sobretot una recerca de llibertat, una recerca de trobar el teu propi camí. Sense rebaixar altres plantejaments, per determinades persones amb unes determinades inquietuds intel·lectuals, culturals, sabem que Menorca no ens ho pots donar tot, sobretot quan volem iniciar un camí convençut, rigorós, de formació personal, que abraça tots els àmbits. Sortir a estudiar, ho dic en el llibre, no és només sortir a estudiar, no és només aprendre, és també aprendre a viure, és formar-te. Quan tenia vint anys, si em permets aquest incís, va sortir el disc, la casset de Lluís Llach amb El viatge a Ítaca, i açò no ho dic en el llibre i, per tant, em fa il·lusió poder-ho dir ara, una de les coses que em va satisfer més és que ma mare me'l va regalar, qui tant va patir, de qualque manera, la distància, però em va regalar El viatge a Ítaca, de Kavafis, cantat per Llach, un dels poemes i de les cançons que m’han acompanyat sempre al llarg a la vida.
Crec que la gent de Menorca que sentim la necessitat de partir és el poema de Kavafis, és aquesta voluntat, com diu el poeta, d’anar a ciutats a aprendre dels qui saben. És la voluntat d'eixamplament, d'anar més enllà. I saber açò: que Menorca ens ho ha donat tot, però hi ha coses que en un moment donat no ens pot donar, ja li retornarem, però de qualque manera no ens pot donar. I voldria matisar aquest terme “fugida”, que l’entenc, perquè una de les coses que encara record amb un cert mal de panxa és el dia que preparava maletes per partir a Barcelona. Tenia disset anys, estava contenta i cantava, sense ser-ne conscient, la cançó de Maria del Mar Bonet Me n’aniré de casa. Jo la cantava i em vaig trobar que ma mare havia pujat a l’habitació i em mirava i vaig sentir una tristesa perquè vaig pensar també amb el que deixes. Així i tot, sempre he defensat, com a professora, que els joves se n'havien d'anar de Menorca. Se n'havien d'anar per formar-se, per trobar-se, per enriquir-se, perquè només una persona rica pot després ser generosa i retornar a la societat moltes coses.
En finalitzar aquesta formació personal, sentim que hem de tornar a casa, a Menorca, però molts per condicions materials o professionals no podem fer-ho.
La meva formació va ser dins del franquisme, soc nascuda al 55, per jo la literatura va ser la meva salvació, la meva llum, també ho dic, no em concebia allò sense literatura, la meva passió. I els primers mesos de ser a Barcelona vaig tornar a Menorca perquè hi va haver una d’aquelles tancades a la universitat i aquí em vaig trobar un company de Ciutadella que havia fet amb jo COU i em va dir una cosa que sempre he recordat, que ell trobava que la gent que se n’anava a estudiar havien de fer una tria pensant en les necessitats de Menorca. Jo només podia pensar en literatura, no podia pensar gaire en Menorca, en un moment en què la llengua estava arraconada, en què la nostra cultura no ocupava espais. Però el comentari em va quedar. Per tant, pensant en els joves i també pensant en la realitat menorquina d'aquests darrers 30 o 40 anys i és que per donar Menorca no cal necessàriament tornar a Menorca. Crec que allò que cal és tenir Menorca entre els teus referents importants i que la teva actuació, de qualque manera pugui revertir en Menorca. En aquest sentit, l'Institut Menorquí d'Estudis es crea amb aquesta voluntat d'aglutinar la gent de Menorca que estima Menorca i que realment vol treballar a favor de Menorca des dels seus àmbits acadèmics, de coneixement…
Per altra banda, no sempre es pot retornar a Menorca. Per començar, perquè hi ha tries de camins professionals que ho fan molt difícil. Crec que açò hauria d'esperonar Menorca també en aquests moments a trobar vies de poder captar i de poder dur cap a Menorca aquesta gent que poden fer una feina molt bona, de crear noves realitats professionals si cal. Crec que aquest seria un element importantíssim de creixement col·lectiu.
Als escriptors menorquins els hi estira molt el passat, abunden les novel·les amb tocs històrics. Trobes que seran els escriptors menorquins més joves els qui faran un viratge cap al present?
El que voldria recordar és que les persones, per exemple, de la meva generació i una mica més endavant també, són persones que van viure una despossessió històrica i cultural.
I, per tant, el buit era enorme, un buit que havíem de cobrir. En aquest sentit, el passat és absolutament fonamental. Sense passat no es pot construir un present sòlid. I crec que la gran feina important que han fet novel·listes, però també investigadors, és situar-nos en el passat des del qual podem avançar. En qualsevol cas, jo crec que no hi ha present sòlid, i no és un tòpic, m'ho crec i en podria parlar hores, no hi ha present sòlid si no partim d'un coneixement del passat. A partir de la memòria, després sí que ens podem abocar, i ens hem d'abocar, al present.
Però creativitat és tot: la recerca del passat també és creativa i també es fan claus per poder ser llegida des del present. És el lector del present qui s'ha de fer seu aquest llegat.
Com creus que ens podem enfrontar a la crisi de pensament actual i continuar mantenint una tasca intel·lectual desitjable?
Jo crec que aquest monstre, que aquest fet, que en principi era enriquidor, era eixamplador, s'ha acabat convertint en una mena de Frankenstein. Aquest és realment el problema. Crec que en aquests moments allò que realment interessa és tenir una ciutadania a escala mundial, si vols, segrestada de qualque manera. Una ciutadania que es deixi endur en pla com infants per aquestes eines, que saben com atreure, que saben com lligar, que saben com tot, i amb moltes trampes. Per tant, què hem de fer? Sempre dic que, primer de tot, s’ha de tenir consciència d'açò. I a partir d'aquesta consciència, ser capaços de dir quina és la vida que volem. No hi ha cultura des de l'apressament. Realment és com els temps de la natura. S'han de sembrar llavors, les llavors han de germinar, han de créixer… Estic esperançada perquè vaig joves amb molt d'esperit crític, que crec que teniu allò, les eines, per desemmascarar. Que no vol dir “per combatre”, no, perquè hi ha coses moltíssim bones, sense les quals ja no podem viure, és impensable. Però estic segura que vosaltres, com a mínim, sabreu trobar els elements per rectificar tot allò que s'ha de rectificar, que és molt.
-Aquest és un article de Ràdio Far i AMIC per a Menorcaaldia.com