L’any 2021 es recordarà com aquell en què la primera pandèmia del segle XXI va arrasar a escala planetària. Els efectes de la Covid-19 s’han deixat sentir tant en la salut de la població mundial com en l’economia mundial. Encara més, es podria afirmar que les conseqüències en l’activitat industrial i empresarial no han fet més que començar. Després de la “frenada en sec” que va suposar el confinament de la gran majoria dels habitants del planeta, es va produir el tancament immediat de milions d’empreses arreu del món, la qual cosa va provocar l’acomiadament dels seus treballadors.
En aquest escenari, marcat per la falta d’oportunitats laborals, la força laboral nord-americana va sorprendre el món protagonitzant una reacció inesperada. Quan el món sencer s’aferrava amb dents i ungles al seu lloc de treball, els nord-americans deixaven les seves feines de manera voluntària.
El triomf de la salut mental respecte de la carrera professional
Què és el que des de fa uns mesos mou els nord-americans a fer un gir de 180 graus a les seves vides? Com s’explica que deixin els seus llocs de treball en plena crisi econòmica? Les xifres registrades no tenen comparació. En una població de 331 milions d’habitants, al setembre de l’any passat 4,4 milions es van sumar a la “gran renúncia”, una dada mai vista des que es registra aquest tipus d’informació fa dues dècades.
Aquest fenomen, encunyat per Anthony Klotz, professor de gestió a la Texas A&M University, com la “gran renúncia” (the Great Resignation, en anglès), és vist per Manel Fernández Jaria, professor col·laborador dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC, com el “gran canvi”. “Les persones renuncien a les seves feines per aconseguir-ne de millors”, assegura l’expert, que opina que “la pandèmia ens ha fet, en molts casos, reflexionar sobre el tipus de vida que volem tenir i valorar les coses que són realment importants, d’això no hi ha dubte”.
La pandèmia ens ha obligat a parar, una cosa que d’una altra manera no hauríem fet mai. I aquest temps de reflexió és el que ha propiciat l’aparició d’aquest fenomen. Moltes persones han decidit “liderar les seves vides i prendre decisions més coherents amb les seves prioritats vitals”, apunta Fernández Jaria.
En aquest sentit, Pere Vidal, advocat laboralista i professor dels Estudis de Dret i Ciència Política, destaca que l’OMS ha reconegut recentment la síndrome del burnout (el desgast professional) com un problema de salut relacionat amb la feina. “Es tracta d’un fenomen que ens pot semblar recent, però la veritat és que tenim sentències del segle passat que ja tractaven la ‘síndrome del cremat’ com una contingència d’origen laboral. Per exemple, el Tribunal Superior de Justícia del País Basc, en sentència del 2 de novembre de 1999, va qualificar d’accident de treball les malalties de qui presentava l’anomenada ‘síndrome del cremat’ per raó de la seva feina”, apunta.
El sistema laboral viu un punt d’inflexió
Sembla que la confluència de dos factors, la pandèmia i un col·lectiu de la població fart de les males condicions laborals, ha afavorit l’aparició d’aquest fenomen social. És a dir, una força laboral “cremada” juntament amb un temps de reflexió inesperat han estat les claus principals que expliquen el que ha succeït. Almenys, així ho creu el professor Manel Fernández Jaria, que afirma que “les claus per entendre aquest procés cal buscar-les, en primer lloc, en les condicions laborals (llargues jornades de treball, importants desplaçaments, dificultat per conciliar la vida personal i professional, dedicar les millors hores del dia a la feina, els salaris precaris…). Aquesta situació de ‘roda de hàmster’ combinada amb la pandèmia ens ha permès pensar sobre el valor de la feina en les nostres vides, i els treballadors n’han començat a qüestionar el model”. I afegeix: “Estem davant d’un esgotament del sistema laboral i tenim la gran oportunitat de canviar-lo. Fins ara les persones que no estaven bé a la feina realitzaven un ‘acomiadament interior’ (burnout); ara directament se’n van”.
A la recerca de feines que s’adaptin a la vida personal
Fins ara les empreses seleccionaven els seus treballadors. Tanmateix, s’està imposant la idea que el treballador també hi té alguna cosa a dir. Especialment en els sectors més tecnològics, en què els candidats a partir d’ara “no triaran una empresa o l’altra solament en funció del seu nivell salarial, que continua sent un criteri concloent; també valoraran altres variables com la possibilitat de teletreballar o tenir horaris flexibles”, assegura l’advocat Pere Vidal.
Cal destacar que una feina flexible, que permeti més equilibri entre la feina i la vida personal, i una millor salut mental per als treballadors són dos dels reptes de les empreses per als pròxims anys. En aquest sentit, Manel Fernández comparteix la idea d’Anthony Klotz que la feina haurà d’encaixar en la nostra vida personal, més que no pas que la nostra vida personal encaixi a la feina.
Al llarg dels dos últims anys, molts treballadors han experimentat la flexibilitat laboral i el teletreball, i han descobert els beneficis que aporten per aconseguir un equilibri social i emocional. “Ara és difícil que vulguin renunciar a aquest nou model de vida, que en molts casos també ha permès complir amb els objectius d’empresa”, assegura el professor.
En efecte, el teletreball, després de la seva imparable entrada el 2020, no sembla que hagi de desaparèixer, encara que la veritat és que la presencialitat ha tornat a guanyar terreny les últimes setmanes. Actualment, sembla que s’està estenent un model híbrid en què “les empreses tendeixen a reduir l’espai de treball i els costos associats (lloguer d’oficines, etc.)”, apunta Vidal.
La resposta de les empreses no hauria de trigar
Després del gran pas que han fet els treballadors, ara els toca “moure fitxa” a les empreses. En aquest sentit, l’advocat Pere Vidal creu que, a partir d’aquest moment, “les empreses haurien d’evitar les estructures molt jerarquitzades i rígides, l’excés de burocràcia o la ‘burocràcia professionalitzada’. També haurien de fomentar la participació dels treballadors, la formació pràctica, el desenvolupament professional, recompensar les persones treballadores i tenir tolerància zero amb els estils de direcció i gestió de persones inadequats”.
Totes aquestes directrius van encaminades a evitar determinades situacions en el si de l’empresa que, segons Vidal, poden donar lloc a un incompliment contractual greu per part de l’empresa, de manera que l’afectat podria sol·licitar judicialment la resolució indemnitzada del seu contracte de treball, “a més de les sancions administratives que es poguessin imposar a l’empresa (per exemple, per no haver avaluat degudament els factors de risc psicosocial), amb importants multes”, adverteix.
Un fenomen nord-americà o global?
És possible que la “gran renúncia” nord-americana sigui, en realitat, la fi d’un sistema de valors obsolet i que, en el fons, s’estigui forjant una nova forma de vida en què la gent ha deixat de tenir por al canvi. La pandèmia ha fet que la població s’hagi acostumat a viure en la incertesa i que la comenci a entendre com a part de la vida. “Les noves generacions sempre han viscut en la incertesa i no mostren feblesa davant els canvis. D’altra banda, les noves generacions de professionals mostren altres prioritats: el respecte al medi ambient, una vida més tranquil·la, millors condicions de vida lluny de les ciutats, treballar menys hores, reptes i projectes més interessants, continuar aprenent…”, assevera Fernández Jaria.
Altrament, les dades ens permeten parlar de l’existència d’un fenomen global. Almenys és el que es dedueix dels resultats d’un estudi encarregat per Microsoft, que revela que més del 40% de la força laboral global està avaluant la possibilitat de canviar d’ocupador enguany. Mentrestant, Gallup assegura que el 48% dels empleats està buscant activament noves oportunitats.
Per tant, és possible que els nord-americans només n’hagin estat els pioners, ja que experts com Fernández Jaria asseguren que a Espanya ja es comencen a detectar els primers indicis que anuncien un fenomen similar: “Hi ha molts sectors de l’activitat, com l’hostaleria, la construcció o el transport per carretera, en què falta mà d’obra, atès que les condicions no són atractives. La ‘gran resignació’, que operava fins ara, ha donat pas al ‘gran canvi'”.
.- Aquest és un article de social.cat i AMIC per a Sa Revista.