“Sobrevivint. El pitjor moment de la meva vida, però passarà”. Amb la sinceritat aclaparadora que permet una bona i duradora amistat, em contesten quan demane “com estàs?”. El meu amic passa pel dol que comporta qualque pèrdua, sigui ruptura, negoci que no surt bé, contratemps de salut, una mort…
En el seu cas, la pèrdua va de persones, de persones que formaren part de la seva vida i que ara s’allunyen. Ni la distància ni la gelor de la tecnologia que acompanyen la nostra conversa impedeixen l’alleujament del bàlsam de les paraules. Paraules que evoquen els aprenentatges que surten d’un temps de perdre.
Aprenentatges que, potser, ja havies fet però havies oblidat, com ara saber que totes les relacions són cosa de dos (o més, segons les circumstàncies ), saber que els sentiments poden canviar i que si no canvien en paral·lel, és difícil mantenir la relació en el temps, ser transparent, saber que ningú no et pertany, saber deixar viure.
Coincidim tots dos en què quan estimes has d’estar per damunt de les circumstàncies i deixar que l’estima trobe el seu camí, un camí que, potser, no serà exactament el que volies, però que la farà perdurable en el temps. Coincidim que és així amb pares, germans, amics, parelles, fills…
Tan senzill d’escriure, tan complicat de viure. Moltes idees preconcebudes, molts prejudicis rutines, pors, costums dolents, discordances…Sembla que, malgrat ser clau, ningú no ens ensenya a estimar com cal. Aprenem a bacs i mentre ens curem les ferides, ens despistem de bona part de la lliçó i per això cometem els mateixos errors un cop rere altre.
I si tens la sort de trobar un bon mestre, l’esforç és ingent: has de desaprendre el que sabies, desmuntar idees preconcebudes, prejudicis, rutines, pors i costums dolents; has d’assumir que, potser, t’has equivocat i més d’una vegada; i, has de decidir, si estimes d’aquesta manera o com ho havies fent fins aleshores. Aprendre. Desaprendre. La vida…
