“Només fusionem bancs?”

Fa cosa d´un mes hem conegut el “festeig” entre La Caixa i Bankia. Em sobta molt que, al bell mig de la pandèmia, un projecte tan disbaratat segueixi endavant. A banda que no puc entendre ni acceptar –dessota cap excusa– les ingerències del món polític en un tema estrictament financer. “A cada u, el seu !”

L’actual crisi sanitària ha provocat un desgavell sense precedents en la nostra història. Comerços i empreses han de seguir endavant amb les mateixes despeses… Sense el flux de “cash” per a fer-hi front. La situació s´ha extremat tant que el pànic d´un probable tancament voletegi pel terrat de molts d´ells. El pitjor de tot rau en que ningú no ensuma  –ni de bon tros–  una fi propera del caos a curt termini.

En aquest punt, només tenen dret a fusionar-se els bancs ? Qui ens impedeix considerar mínimament altres sectors ?Ja no parlo de caixes d´estalvi perquè, a la pràctica, no en queda cap… Acoblar, sumar, combinar i/o fusionar empreses pot presentar avantatges. Centrats a compartir guanys amb economies d´escala, la fita caldria orientar-la a reduir costos d´estructura. A explotar allò que se´n diuen sinergies.

Com es podria recuperar el promig de facturació anterior a l´esclat d´aquest malson ? Tot no es pot reduir pas a l´opció del teletreball o a deixar-se portar per la tesi del “qui dia passa, any empeny”. Creuats de braços, les coses no s´ajustaran per art de màgia… A més, cal ésser valents a l´hora d´establir diagnòstics. No ens ha de fer por dir que el món dels serveis potser estava massa sobredimensionat. O que la via turística s´havia endormiscat bo i pensant que el “mixing” de sol i platja ho arranjava tot. Altres països de l´àrea mediterrània es van espavilar i van dur a terme inversions orientades a renovar-se.

En una visió panoràmica global i salvant possibles excepcions, vivíem rebé. Sovint ens podíem permetre un viatget, una tournée amb l´Imserso pels jubilats, un cap de setmana a la neu o en un càmping. Tal vegada, tanmateix, sobraven agències de viatge… I, més encara, atès que Internet ens dóna opció a practicar allò del “si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”.

No puc oblidar les grans cadenes de distribució, els grans magatzems, els locals d´oci nocturn, els bars i locals de restauració, etcètera. L´aplicació de la teoria del “fusionar-se o morir” podria induir a fusions ben programades, de les quals se´n trauria profit… A tall d´exemple, sé de despatxos de notaria que han fet el pas de sumar esforços. És clar que, després del la baixada d´activitat en el tema immobiliari –arran la crisi de 2008– s´entén fàcilment.

Tampoc no penso desaprofitar l´avinentesa d´anar contra la classe política del país. Per què no “fusionem” –d´una punyetera vegada—Senat i Congrés dels diputats? Entenc que els parlaments (central i autonòmics) haurien d´ alleugerir “càrrega” humana, burocràtica i retributiva. Al parlament català, per exemple, hem vist –per TV, durant la pandèmia–  sessions a menys d´un terç del seu aforament… I res no s´ha pas desmarxat.

A més d´un personatge que viu d´aquesta “moma” no li agradarà llegir-me. Seguiré pensant que té la pell molt fina. I, en qualsevol cas, ara no se m´encén la bombeta –en català– d´un adagi castellà: “quien se pica, ajos come”. Plantejant la qüestió educadament i en format sorneguer, estic habilitat per a dir la meva.