“Espanya és un estat en fallida”

Espanya és un estat en fallida. Com Somàlia, Veneçuela o Corea del Nord. Ha perdut fins i tot el carisma malvat de les dictadures com ara Rússia, la Xina o Aràbia Saudita que exerceixen una fèrria i despietada repressió però que ostenten una renta per càpita elevada o mantenen amb fermesa les estructures internes que sustenten els estats; tots els estats.

En canvi, Espanya fa aigües per tots els costats. El control de la pandèmia? A Espanya, la pandèmia s’ha transformat en una sindèmia (epidèmia caracteritzada per la coexistència de dues o més malalties que interaccionen de manera sinergètica i produeixen una càrrega excessiva de malaltia en una població). S’ha convertit en el primer país de la Unió Europea en arribar al milió d’infectats. El nombre de morts és molt elevat i val més no associar-lo a una xifra perquè el govern de l’estat ha convertit l’estadística en una indecent manipulació constant. Una prova diària. Segons l’Institut Nacional d’Estadística d’Espanya, el nombre de morts relacionats amb la pandèmia, amb la sindèmia, és de 57.817 a dia 11 d’octubre. En canvi, el nombre de morts segons el Ministeri de Sanitat del Govern Espanyol és de 34.210. Es fan trampes al solitari. Dos organismes oficials de l’estat donant dues xifres dolorosament i tràgica divergents.

On han anat a parar els 23.607 morts restants? Morts, eh. Persones mortes. Biografies concluses. Famílies destrossades i que no tenen el consol de ser reconegudes en el gran drama contemporani de la pandèmia, de la sindèmia sistèmica. Res per aquí. Res per allà. Frases que diria un il·lusionista mediocre i grotesc mentre està fent un truc de màgia. Però no. No són il·lusionistes, nigromants, bruixots encara que el seu objectiu principal és el mateix,  mantenir-nos en un estat de somni –ensoñación, en diuen els castellans- per amagar la seva incompetència i la utilització de la tragèdia amb fins polítics i personals.

Ah, no. No ens aferraran a pesar que no hi ha alternativa. Els espanyols hem llegit Pedro Calderón de la Barca i sabem “que toda la vida es sueño, / y los sueños, sueños son”. Sort dels clàssics castellans antics perquè si ens haguéssim de refiar dels escriptors espanyols actuals el somni seria un somnambulisme etern. No, no ens enredareu. O sí. Sí que ens estan enredant. Perquè Espanya encapçala els dos rànquings negatius. Els d’infectats i morts causats per la malaltia infecciosa. I també l’econòmic. L’hivern que ens espera és terrorífic. Llegesc que la pandèmia ha fet més rics als rics i més pobres als pobres. Autònoms, petits empresaris, treballadors afectats per expedients de regulació temporal d’ocupació que encara no han cobrat o cobren una misèria.

També s’ha demostrat una vegada més aquesta setmana que no hi ha separació de poders. L’executiu vol controlar el poder judicial a través de maniobres matusseres i ha estat avisat fins i tot per les altes instàncies europees. El poder judicial també es llueix. Un delicte mereix unes penes desorbitades i, el mateix delicte, comporta absolució –com s’ha pogut veure en el veredicte del major Trapero- o penes més baixes –com s’ha pogut comprovar en el veredicte de la Mesa del Parlament- que no comporten presó. Els espanyols no som iguals davant la llei. No existeix una norma comuna. Es va canviant segons convé i provoca en la ciutadania el caos.

Els partits polítics s’entretenen amb mocions de censura al Congrés sense recorregut mentre els metges i els sanitaris es barallen amb la malaltia i no disposen de prou mitjans per contenir-la. El rei emèrit segueix desaparegut i el rei en actiu s’activa de manera erràtica i sempre en la mateixa direcció inoperant i nostàlgica.

Espanya és un estat en fallida i els mitjans de comunicació s’han convertit en restauradors de l’edifici que s’esfondra o, encara pitjor, i tenint en compte les dates que s’atraquen, en maquilladors funeraris del bell i decadent cadàver.

Però hi ha esperança. La mateixa esperança de sempre: la gent. Ja ho va deixar escrit Antonio Machado que, no ho oblidem i per no variar, va morir a l’exili: “En España lo mejor es el pueblo. Siempre ha sido lo mismo. En los trances duros, los señoritos invocan la patria y la venden; el pueblo no la nombra siquiera, pero la compra con su sangre y la salva”.

Sense el poble, sense els ciutadans faria temps que l’edifici d’Espanya ja s’hauria ensorrat.