“Halloween” – menorca al día
Skip to content

“Halloween”

Un artículo de Josep Ballbè i Urrit

Calabazas de Halloween.
Calabazas de Halloween.

Trobo genial conservar i/o celebrar les tradicions. El que ja no veig tan bé, de ben segur, és “importar” “horterades” del paradigma de país que en diuen el més més avançat del món. Alhora, el més atrotinat de tots. Amb un president desequilibrat. Pel que anuncien les enqüestes, sort que li resten quatre telediaris mal comptats per desaparèixer del “mapa”. Quan ell estossega, nosaltres emmalaltim.

D´una o altra manera, malgrat tots els pesars derivats del malson pandèmic que vivim, veig adient parlar-ne. Si més no per a explicar-ne una mica l´entrellat.   “Halloween” és un mot d´origen celta, per a celebrar la fi de l´estiu i les collites irlandeses. En el benentès  –i que quedi ben clar–  que no cal cercar-hi rerefons religiosos lligats a la diada de Tots Sants o la diada de difunts de l´endemà. L´entrocament inicial és plenament pagà i s´arrela en un antic festival de la cultura celta (se´n deia “Samhain”). Es duia a terme per a encetar el seu any nou, coincident amb el solstici de la tardor…

…Hom diu que, aquella nit, els esperits dels difunts reapareixien i es duien a terme ritus sagrats per a comunicar-s´hi suposadament. En aquest sentit, no és d´estranyar la preponderància de les llànties, per a il·luminar-los el camí. D´alguna manera  –tot i que amb una fita ben diferent–  ho podríem contrastar una mica amb el foc de la Nit de Sant Joan i el rerefons de la “Flama del Canigó”.

El fet d´ubicar aquest costum als Estats Units s´explica des de la forta emigració irlandesa cap allí, provocada per una immensa fam (la famosa Irish Potato Famine, entre els anys 1845 i 1849). Unes dues cinquenes parts de la població depenien fonamentalment de la patata, en ésser un producte rebentat de preu, per raons històriques). Ells són la 2ª ètnia estrangera més important, després dels alemanys i, en escampar la boira a Nordamèrica, s´endugueren la tradició.

Personalment la celebració m´interessa ben poc o no gens. Entenc que, a casa nostra, ens deixem portar per una mena d´histrionisme carrincló i kafkià. Al mateix pot, gairebé gosaria posar-hi els “seguicis” de carrer previs a qualsevol enllaç matrimonial o comiat de solteria. Els trobo patèticament ridículs, per a cridar l´atenció i fer el passarell.

A la Roma antiga, quan es tractava de distreure el personal, se li muntaven carreres de quadrigues, combats de gladiadors amb lleons i altres espècimens sense cara ni ulls. Traduït a la cultura del país de la pell de brau, ments febroses i carques volen conservar la reminiscència del que en fan dir “la fiesta nacional”… Amb el greuge afegit de voler-nos-ho vendre com a cultura popular.

La tria que faig d´aquests dos darrers exemples  –parlal·lelament amb Halloween–   ja avança el meu “ni fred ni calor” pel que fa a la castanyada, la festa de les bruixes i la carbassa, la poca consideració amb els difunts o com se´n vulgui dir.

Fent un salt de tema i passant als panellets  –m´encanten, amb una copeta de bon moscatell–  no està prou clar el seu “punt de sortida”. Sembla ésser, tanmateix, que prové d´un dolç àrab, elaborat bàsicament amb ametlles, que s´ofrenava als difunts pel seu llarg viatge al més enllà. Si fa no fa com els egipcis antics que posaven queviures dins les tombes, amb criteri similar.

Les castanyes ja m´atreuen menys. Abans, trio caquis o moniatos. La pega, enguany, ve donada pels serrells i el protocol establert arran la pandèmia del Coronavirus. No es podran fer castanyades amb més de sis assistents, en base al toc de queda establert entre les 10 de la nit i les 6 de la matinada… A no ésser que els seus amfitrions ofereixin allotjament nocturn (“fonda”?) a l´habitatge on s´hagin fet.

Igual que es recomana el teletreball, a nivell laboral, la relació social tradicional als volts de Halloween, la castanyada o el desig malsà d´algun “botelló” s´ha de suspendre taxativament… L´anomenada “responsabilitat personal” és prou intel·ligent. Sap que disposa de mitjans tècnics i telemàtics (telèfon fix o mòbil, Internet i/o xarxes socials) per a intercanviar-se felicitacions i bons desitjos. Finalment, qui no es conforma és perquè no vol.

Un adagi diu allò que “pel novembre, Tots Sants el primer…i Sant Andreu el darrer“. No deixem portar-nos per la tristor o la visió negativa de l’endemà d’aquesta diada festiva. L’adéu a la vida sempre ha d´arrelar-se en un sentit proactiu i positiu. Com deia en Martí i Pol, per parlar d’algú que ens ha deixat, no ho hem de fer amb pena. En el record, “serà un gest, un mot, un gust, una mirada…, que flueix sense dir-lo ni pensar-lo”.

Ja per cloure la meva extensa reflexió, resumeixo el meu pensament sobre “Halloween”: en passo olímpicament. No en vull saber res.


Comments (2)

  1. Una meravella d´article. Clar i català.
    Caldria enmarcar-ho en frases lapidàries.
    Filosofia de la vida. Article per a situar-nos com a “societat”. La meva enhorabona !

  2. … osea, no deberíamos importar tradiciones extranjeras como el Halloween estadounidense, que -dicho sea de paso- ha importado todas las tradiciones que nos exporta precisamente de la vieja Europa… pero en cambio deberíamos preservar las tradiciones que nosotros IMPORTAMOS ya en el pasado de otro país igualmente extranjero, llamado ciudad del Vaticano… pues muy inteligente no parece, esta manera de razonar, la verdad… Déjese de monsergas, que se nota a la legua que le hace el juego a los quejicas del clero y a su victimista lloro anual por estas fechas… si la iglesia ve que se pierden tradiciones relacionadas con sus celebraciones, es porque la gente se desafecta de ellas más y más cada año, y porque en el libre mercado de los estímulos de ocio hay otras opciones más divertidas… pregunten a la infancia… las creencias que toquen a la religión están abocadas a los museos, apuesten a caballo ganador y bienvenido Halloween si a nuestros conciudadanos les apetece…

Deja un comentario

Your email address will not be published.