“Fargo a la Casa Blanca” – menorca al día
Skip to content

“Fargo a la Casa Blanca”

Un article d'en Joan Pons Pons

Maletí.
Maletí.
(Dibuix: TÒNIA COLL)

Tal vegada, la sèrie de televisió Fargo, creada i escrita principalment per Noah Hawley i basada en la mítica pel·lícula dels germans Coen amb el mateix nom, sigui la mostra artística que millor ha sabut reflectir l’Amèrica actual i, sobretot, l’Amèrica profunda que no ens arriba quasi mai als europeus a través de les notícies convencionals. Considerada una de les millors sèries televisives de la història i un retrat implacable i impecable de l’estultícia tòxica esquitxada amb tocs d’humor negre, acaba cada temporada amb una matança final durant la qual no s’estalvia la sang ni tampoc la compassió. És com la transcripció d’una justícia divina més pròpia de la Bíblia i de la duresa dels temps antics que de l’era tecnològica i aparentment freda actual però que també es cobra una gran quantitat de cadàvers.

Coincidint amb les eleccions presidencials americanes, s’emet a la televisió la quarta temporada, jo la veig a la plataforma Movistar, que vol fer arribar al telespectador, segons el guionista i creador Noah Hawley, “l’assimilació de la raça, l’etnicitat i nacionalitat a l’Amèrica dels anys cinquanta”. La sèrie no m’ha enganxat com ho han fet les tres anteriors i magistrals temporades però té situacions i personatges memorables: l’intercanvi dels fills entre les famílies mafioses rivals, la infermera guillada i solitària amb tendències manipuladores homicides o la intel·ligent i rebel estudiant que viu en una funerària i a la qual la seva aguda intel·ligència la ficarà en perillosos embolics. Precisament, la tieta materna d’aquest personatge juvenil i la seva companya, una índia cínica i devastada, integren la parella més fascinant de la sèrie. Evadides de la presó, acaben formant part de la banda afroamericana que s’enfronta a la màfia italiana que té connexions amb Europa i amb els episodis bèl·lics de la Segona Guerra mundial. Abans de ser reclutades a la força, mantenen un diàleg amb la neboda on intenten definir-se, tal vegada amb un excés de complaent mitificació. Diferencien entre delinqüents i bandits. Els delinqüents, segons la seva inspirada versió, incideixen de manera extractiva en el sistema però formen part del sistema. En canvi, els bandits no formen part del sistema encara que puguin ser igual de mortífers, aprofitats i destructius. Per suposat, la tieta negra i la seva amant índia formen part dels bandits o, millor dit, no són delinqüents segons el seu parer, són bandides.

Aquests dies que estic seguint les eleccions americanes he pensat en aquest diàleg a tres que té lloc en una sòrdida habitació d’una pensió de la ciutat de Kansas. Donald Trump ha guanyat en més de vint estats –entre ells Kansas- de Nord-amèrica i ha estat votat per més de setanta milions de nord-americans! Què està passant? A Europa no ho entenem. Com pot haver-hi tants d’estats que el votin majoritàriament i que hi hagi tants de ciutadans que el tinguin com el seu polític ideal a l’hora de dirigir políticament les seves vides? Un professor de Harvard, Arthur C. Brooks, ho ha definit a la perfecció: “Trump encarna els valors de la gent normal, encara que ell no ho sigui”. Dit d’una altra manera, Donald Trump es vol fer passar per bandit, encara que no ho sigui. Té carisma, és trampós, maquiavèl·lic, narcisista, egoista però, a diferència dels delinqüents, connecta amb la gent del carrer.

Els polítics espanyols ens enganen, no compleixen les seves promeses i es venten de ser els responsables dels nostres mals; per exemple, l’anterior Ministre d’Interior del PP Jorge Fernández Díaz va presumir en una conversa d’haver-se carregat el sistema sanitari català. Quants morts ha provocat Jorge Fernández Díaz amb la seva irresponsable destrucció? Fake news? No és una notícia falsa manipular el nombre real de morts de la pandèmia? No és una notícia falsa qualificar de polítics presos Jordi Sánchez i Jordi Cuixart en contra de l’opinió i la doctrina d’Amnistia Internacional que en demana l’excarceració?

Els bandits roben als rics i ho reparteixen entre els pobres. Com que són bandits, es queden la major part dels robatoris i cultiven la imatge falsa i carismàtica entre els pobres. O, dit amb paraules del professor de Harvard, encarnen els valors de les classes populars i amaguen la realitat feridora que no en formen part. Per tant, encara que Joe Biden acabi convertint-se en el nou president dels Estats Units com sembla que així serà amb tota probabilitat –el meu preferit en el joc de les eleccions des de la distància era el candidat perdedor de les primàries demòcrates Bernie Sanders-, la pregunta que ens hem de fer és: qui ha guanyat en realitat? La democràcia, no. Amèrica del Nord, tampoc. En aquest context nacional i internacional, intercanviaria Trump, Biden i Sanders per Abascal, Casado i Sánchez.

 


Deja un comentario

Your email address will not be published.