M’agradaria practicar-ho sovint. Ha estat rellegint el jesuïta (i antropòleg) Javier Melloni que m’ha vingut el pensament al cap. Especialment quan –referint-se a la pandèmia– diu que “el virus duu un missatge sever que hem de saber escoltar“. En aquest punt, confesso que m’enfarfega la parafernàlia trepanadora dels Illa, Simón, Argimón, Budó, Vergés, Montero, Sánchez, Aragonès, Torrent i un munt de gent d´aquesta “claca”, de la que passo. Em temo que molts d’ells s’han aturat pocs moments a meditar. Pensen només en l’autocomplaença.
Ben poc aprofundiran en els consells d´aquest gran pensador actual. Tal vegada ni tan sols el coneixen. Sobretot quan ens reitera que “el silenci no és pas absència de soroll sinó d’ego… Hem de renunciar a quelcom. Fent-ho, no ens prendran res. Ans al contrari, ens ho donaran: llibertat“. Si som capaços, l’experimentarem i fugirem de coses de les quals mal.depenem.
Curcio, un personatge de la mitologia romana, deia que “els rius més profunds són els més silents“. Les persones que no es pronuncien solen esdevenir les més intel.ligents. A través d´en Charles de Gaulle ..un personatge històric traspassat fa tot just mig segle– ho plantejaré de manera diferent: “el silenci és l´arma definitiva en el poder”. Insistint en el què afirmava unes línies enrere, aquest criteri l´ignora una gran part dels dirigents de casa nostra. Tenen l´agenda farcida de presències en platós de mitjans audiovisuals per tal de fer anar l´encenser. Massa hores “robades” del conjunt que haurien d´esmerçar clavant els colzes al seu despatx, a la recerca de propostes efectives i solucions reals pels problemes socials de la gent…. D´altra banda, em treu de polleguera –el dia que les càmeres es desplacen i els visiten al lloc de treball– encara tenen la barra de posar “missatges subliminals”. Com a exemple concret, la diada dels Innocents, en una entrevista a la vicepresidenta Carmen Calvo, una pantalla de plasma cremava la vista dient: “cuidar-nos, la millor vacuna”… Au va !
El periodista Mariano José de Larra sí que ho tenia clar, però. Un parell de sentències seves ho fan palès:
- “el gran talent no rau precisament en allò que s´ha de dir sinó en el que cal callar”.
- “benaurats els qui no parlen, perquè ells s´entenen”.
Insistint en termes anàlegs al que vinc plantejant, em rebel·la veure cada cop més periòdics on més del 75% de l´espai d´opinió s´atorga –“per reial decret”– a gent encabida dins la moma governamental. Des que va esclatar l´onada pandèmica, no m´he cansat de demanar i exigir rigor, coherència i criteri. Les decisions sanitàries les han de prendre els epidemiòlegs. Les financeres, els analistes econòmiques… I, per damunt de tot, gairebé volant com un dron, el toc profund de filòsofs i sociòlegs. Ja estic més que tip de´enganyifes a través de prèdiques altisonants, normalment buides de contingut. Si fa no fa, en una línia idèntica a la del discurs nadalenc del monarca espanyol.
“El silenci és un amic veritable que mai no et traeix”. Aquest axioma d´en Confuci m´acompanya sovint, malgrat que també m´entrebanco més vegades de les que jo mateix voldria. Va en la mateixa línia d´un adagi del repertori català: “en boca tancada, la mosca no hi farà entrada”. De fet, quan les idees dels demés no ens semblin interessants, segur que el nostre silenci pot esdevenir la millor resposta.
L´enrenou i el brogit de la societat actual pretenen impedir que les persones fem per practicar el tarannà silent. És que no tenim el dret i el deure de pensar amb claredat ? Prou que ho sap la classe política. Mentrestant es grata les mans i ja li va bé tenir la massa ensopida i despistada. Ens queixàvem que el govern del dictador ens matxucava amb futbol i braus per la TV. L´equivalent actual, en l´era de les noves tecnologies, passa per una forta dosi de teleporqueria i massa “mass media” en mans de grups bancaris… A partir d´aquest “mixing”, es del tot impossible esperar un resultat adient i enriquidor.
Enguany, de cara a redactar la meva “carta als Reis” em tornaré retòricament interior. Penso demanar-los que m´ajudin a anar assolint la virtut de refermar el meu silenci. Malgrat tot, que quedi clara una cosa: no penso abandonar la ploma d´escriure. Prou sé que, algun cop, puc haver estat molt punyent. En tot cas, una cosa és no dir res i l´altra plegar-me davant de les injustícies i la insolidaritat. L´any 2021, després de l´esclat malèfic del Coronavirus, m´exigeix una resposta valent i compromesa.
