“Cançó de la pujada a la muntanya del Toro”

Pujar a finals d’aquest nefast any a la muntanya del Toro per donar gràcies d’estar vius. Simplement. Respirar aire pur, meravellar-se amb les magnífiques vistes i cridar ben fort: gràcies, gràcies, gràcies! A qui va dirigit aquest crit d’agraïment? Al Déu catòlic, al Déu cristià, a tots els déus dels centenars de religions que a la Terra hi ha; a ningú, a la natura, a la mar, a l’illa envoltada de blau; a la font de Lanzell; a la pedrera de la falda que amb les seves crostes, entre grises i blaves, han estat emprades per empedrar tants de camins, tants d’enfronts de les cases; al barranc d’Algendar i a l’aigua dolça que tragina cap a la mar; al bri de flor d’avellana que ha resistit al coster de tramuntana; a la canyaferla que ara està seca i que a l’estiu es torna verda com una fada; als dragons i a les sargantanes que dormen dins les escletxes on estan amagades; a les tortugues, a totes les criatures primes o grasses; a les eres callades i amb les voreres emblancades; a tots els pobles de Menorca que es veuen des del cim de la muntanya o que just s’intueixen tapats per la calitja i per les blaves cimalades; als tossals que semblen rendir honors a la muntanya més alta com a respectuosos guardians de pedres esmolades: s’Enclusa, es Puigmal, ses Penyes d’Egipte, sa Torre, Santa Àgueda…; als set fars que tenen noms sonors i que s’eleven erts com una atzavara amb un llum a la capçada que il·lumina els navegants de la mar Mediterrània: Favàritx, Punta Nati, Artrutx, Cavalleria, sa Farola, Illa de l’Aire, Sant Carles; als peixos i mamífers aquàtics que els ignoren i neden indiferents a poques milles de distància; als mol·luscs aferrats a les roques com si fossin estrelles aquàtiques; als vaixells que travessen la mar en direcció a un continent i deixen Menorca a una banda; als ocells que ens sobrevolen i que agafen la forma genuïna d’un esparver que balla amb la cada vegada més fluixa ponentada. Gràcies a tots. I me’n deix una morterada. També als torrents que esculpeixen barrancs i canalons al seu pas abans de dibuixar les nostres platges, arenals i cales: Son Bou, Cala Galdana, Trebalúger, Macarella, El Pilar, Cala Mitjana, sa Mesquida, Son Saura…

Gràcies als menorquins que van emigrar a La Florida o a Algèria i ens van obrir l’horitzó del món a banda i banda de la mar, a un costat i l’altre de l’oceà; també a aquells que els van homenatjar amb escultures i monuments; gràcies als responsables de la construcció de la gran estàtua de Crist que rep a tots aquells que pugen a la muntanya amb els braços oberts; gràcies, i un record, a tots els morts a les guerres a les quals els menorquins ens van veure obligats a lluitar; gràcies als nostres enemics, en especial als turcs Barba-rossa i Piali que ens van unir i ens van mostrar les nostres pors i els nostres coratges més profunds i amagats; gràcies a  la porta oberta de bat a bat que ens convida a entrar al pati del Santuari; gràcies a l’empedrat arrabassat a la muntanya; gràcies la paraula “posada” que sembla convidar-nos a descansar-hi després d’una pujada poc ritual i mecanitzada; gràcies al poema del bisbe Antoni Deig que ens parla de manera flamada d’una olivera que simbolitza Menorca i els menorquins com si fossin una petita fulla d’una diminuta branca; gràcies a les monges silencioses i esquives que tenen cura dels ramells de la porxada emblancada entre els quals destaca una costella d’Adam dins una encolla o una alfàbia; gràcies a la pulcritud de l’església dedicada a la Verge del Toro que té un record del nostre beat que va sacrificar la vida per uns ideals i que és un exemple de rebel·lia, decisió i valentia tràgica; gràcies a totes i a tots a aquells i aquelles que formem aquesta gran comunitat humana perquè estic segur que, a pesar de la duresa d’aquest any 2020 que deixem enrere, el 2021 que ens espera i s’obre lluminós ens ha de servir per aprendre dels nostres errors, per encarar la la vida sense por i agafar exemple d’aquest univers de bondat, sacrifici, bellesa i de respecte cap als nostres avantpassats que a Menorca està materialitzat, concentrat en el cim d’una muntanya de pocs més de tres-cents metres d’altitud.

Gràcies fins i tot al virus encara desconegut que ha provocat aquesta pandèmia letal que ens continua acompanyant perquè ens ha ensenyat de manera contundent, dolorosa i tràgica el gran secret que contínuament anem desvetllant: que polit, que polit que és viure!